La Zakia presideix la taula, ens escolta amb paciència en una sala despullada d’un edifici nou, d’un Marràqueix que es va estenent com una taca d’oli per la plana als peus dels Atles. Ens mira amb l’autoritat de tota una vida de lluita a les esquenes: “Això no ho diré mai en públic, però el que hem aconseguit mai no ho haguéssim somiat durant aquells anys. Aquells foren els anys de plom, el meu tiet mateix va haver de fugir a peu fins Algèria i d’allà refugiar-se a París. La policia política venia a casa, dia sí, dia no, a emprenyar-nos, a assetjar-nos. Encara que sembli poc, tenim molt de recorregut polític i cal aprofitar-ho abans no vingui un reflux i ho perdem”. La Zakia ens parla de la tímida reforma constitucional que la Primavera Àrab i el moviment 20 de Febrer van aconseguir forçar al Marroc, ja fa sis anys. “Cal treballar i aprofitar-se de l’escletxa, de la contradicció que ha obert el nou Codi de Família per enfrontar-se a la tradició religiosa i familiar. Les dones comencen a tenir drets però encara s’han de fer realitat”.

Visitem les aules del nou edifici, on s’instrueix la nova fornada de càrrecs electes, sorgits dels darrers comicis municipals. Són tot homes, llevat d’un petit grup de dones, acceptades pel nou sistema de quotes, aparentment sense cap problema. “Elles són les millors, les més aplicades, les que ens parlen dels problemes reals de les seves famílies, de la població en general, un cable a terra”, ens confessa l’alcalde d’un dels petits pobles que visitem, tot avaluant el projecte de cooperació que hem vingut a conèixer aquests dies de febrer. Al dinar, a la sala de banquets amb el que ens volen complimentar, després de reunir-nos amb el ple municipal i fer la visita a les instal·lacions construïdes amb el suport de l’ajuda internacional, encara no hi són presents, però.

 

Una dona marroquina parlant de formigó armat, en anglès
i amb un estranger, no és
poca cosa

A Aït Faska, una d’elles venç la timidesa de tot el grup i s’adreça a nosaltres en anglès: “Si vostè és enginyer, llavors ens podrà ajudar amb la planta de tractament d’aigua”. Per suposat, alguna cosa farem davant tanta determinació. Una dona marroquina parlant de formigó armat, en anglès i amb un estranger, no és poca cosa. Just a migdia, un moment abans que cridessin a l’oració des de la mesquita, hem coincidit fent un te amb uns nois, que ens confirmen els mateixos problemes derivats del “progrés” a l’extraradi agrícola de la gran ciutat. “Tothom ve a viure a Aït Ourir, perquè és més barat i està ben comunicat amb Marràqueix, però no han previst cap tipus de tractament per les aigües servides i ara el riu està contaminat”. Sí, l’ambientalisme no és cap caprici postmaterialista, existeix a les portes del desert. La Zakia ens aclareix: “La gent comença a ser conscient dels drets que ha guanyat gràcies a la reforma, i serà complicat que hi renunciï. Quan l’hauríem vist enfrontar-se a un policia per qualsevol arbitrarietat? Els alcaldes mateixos, ara han de passar una revàlida a meitat de mandat, i us puc assegurar que es preocupen per fer coses i poder-lo acabar, no com abans”.

“A veure, tampoc us embadaliu ara”, ens etziba la Habiba, “hi ha una immensa tensió soterrada i molta reacció als canvis. Que no vau veure les protestes per la mort del Mohcin Fikri?”. Un venedor de peix d’Al-Hoceima intenta recuperar el peix que la policia li ha decomissat i mor aixafat dins el camió d’escombraries on aquesta ha llençat la seva mercaderia. Milers de persones protesten als carrers exigint justícia durant dies. Pacíficament, però.

Cau la tarda i al fons la llum daurada sembla voler fondre el blanc i el gris de les muntanyes que anys enrere va franquejar l’oncle de la Zakia. Trobarà un pas cap el Sud entre els cims gelats i inexpugnables? El Marroc potser encara no viu la seva edat d’or, però intenta abandonar aquells anys de plom. ♦