1/5
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La Tamara Fiodótovna Nevostrúieva ensenya orgullosa un exemplar del diari Udmúrtskaia Pravda del 2002 on a la  portada hi ha l’article “El retorn del nom” que explica que al cens de Rússia que es realitzava aquell any ja es podia tornar a indicar la pertinença al grup nacional dels bessermians, un dels pobles autòctons de la regió compresa entre el curs mig del riu Volga i les muntanyes dels Urals. L’article comença així: “El seu avi, del poble de Juvam, deia: recorda-ho neta, som bessermians, vam fugir dels tàtars i no vam arribar fins on eren els udmurts”. Aquesta explicació és una simplificació de l’origen ple d’interrogants d’un dels pobles d’aquesta regió de Rússia que lluita per ser reconegut i per sobreviure.

Des del segle XIV els bessermians viuen al voltant de la conca del riu Txepets, afluent del Viatka, al nord-est de la república d’Udmúrtia, on van arribar des de més al sud, del teroritori de la Bulgària del Volga, i parlen una variant de l’udmurt, llengua de la família fino-úgrica. Actualment viuen repartits en una quarantena de pobles, dels quals els bessermians en 10 viuen de forma compacta i a la resta viuen barrejats amb tàtars, udmurts i russos.

Els estudiosos no es posen d’acord sobre la procedència del poble bessermià. Alguns asseguren que l’origen és túrquic i en emigrar van anar adoptant la llengua del lloc on es van assentar, però cada vegada hi ha més veus que creuen que els actuals bessermians són els descendents d’un dels grups d’udmurts del sud que formaven part de la Bulgària del Volga –prop de l’actual Kazan– i en van fugir després de la invasió tàtaro-mongola del 1236.

Segons les dades del cens del 1926, aleshores hi havia 10.034 bessermians però a partir d’aquell moment aquest poble es perd en els papers oficials de la història soviètica perquè les autoritats van decidir “integrar” alguns pobles poc nombrosos a grups ètnics més grans. Així els bessermians es van haver d’apuntar als censos com a udmurts, a l’igual que molts pobles poc nombrosos del Caucas es van sumar a nacionalitats més grans.

Els aires de llibertat que es van començar a sentir a la Unió Soviètica amb la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov a finals dels anys 80 van contribuir al despertar nacional de molts pobles de Rússia i els bessermians també van aprofitar aquesta onada per viure un cert renaixement. Serguei Serafímovitx Antuganov, l’actual president de la Societat del poble bessermià de la República d’Udmúrtia, i la seva dona recorden l’inici del moviment: “Érem joves, i vam veure un anunci en un diari local que el 14 de gener (del 1990) hi havia una trobada de bessermians i hi vam anar i allí va néixer la Societat amb l’objectiu principal de conservar el nostre poble”. “Tot just havia començat la llibertat”, apunta la Nina, que tot i que és udmurta casada amb un bessermià és una de les persones que ha fet més per la conservació d’algunes tradicions i dels vestits del poble del seu marit.

 

La necessitat d’abandonar el camp per anar-se’n a treballar a pobles més grans i a ciutats és un cop mortal sobretot per
a la conservació de les llengües dels pobles pocs nombrosos

La consecució més gran de la Societat del poble bessermià –que treballa activament per conservar la memòria, tradicions i folklore d’aquest poble– va ser quan el 1992 el Presídium del Consell Suprem de la República d’Udmúrtia va restablir el nom històric de “bessermians”. Al següent cens, el del 2002, 3.122 persones es van inscriure indicant la pertinença al poble bessermià, l’únic de la regió a la llista de pobles autòctons poc nombrosos, els que tenen menys de 50 mil representants.
El sociolingüista català que treballa a la veïna república de Txuvàixia, Hèctor Alòs, alerta que les dades dels censos a Rússia s’han d’agafar sempre amb pinces: “Hi ha bastantes fluctuacions en els nombres d’algunes nacionalitats. Si comparem les dades sobre els bessermians del cens de 2002 amb les de 2010 passen de ser 3122 a 2201. Això indica o bé que hi ha una població molt envellida (cosa que no corroboren els etnòlegs) o bé que altres factors influeixen, ja sigui que els bessermians no tenen del tot clar si declarar una identitat o una altra, o bé que han rebut algun tipus de pressió, o bé que el cens està mal fet, o potser tot plegat”. Aquest expert en sociolingüística de l’àrea del Volga ha treballat més amb les dades de coneixement de llengua i explica que les diferències entre els censos de 2002 i 2010 són espectaculars: “si ens creiem les dades la majoria de les llengües amb alguns centenars de milers de parlants de Rússia han perdut el 20{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} o 30{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f} dels parlants, a vegades més del 40{2d98be9706dd73c97281c5aacb4018b565d8b7aaf166131545237068a72c603f}. Sabem que no pot ser que n’hagin perdut tants en tan poc temps”.

La Tamara Fiodótovna ensenya orgullosa el diari amb l’article que explica tot això però de seguida es desfà en crítiques perquè “tot i restablir el nom, no hem aconseguit res més”. El Serguei Serafímovitx es lamenta que encara que es va aprovar el 1999 “la llei dels drets dels pobles autòctons poc nombrosos de la Federació de Rússia” que dóna dret als organismes estatals i republicans a executar programes per ajudar aquestes comunitats a sobreviure i a què puguin viure de forma tradicional al seu entorn no s’hagi fet res.

La necessitat d’abandonar el camp per anar-se’n a treballar a pobles més grans i a ciutats és un cop mortal sobretot per a la conservació de les llengües dels pobles pocs nombrosos ja que els parlants passen amb facilitat al rus i molt sovint és aquesta la llengua que transmeten als fills. Serguei Serafímovitx explica que el fenomen es remunta als anys 1970-1980 quan es van haver d’abandonar tota una sèrie de llocs que havien estat qualificats de “pobles sense futur” i que després es va agreujar a partir del 1991, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica, quan molts kolkhoz i sovkhoz –les estructures d’agricultura i ramaderia col·lectives– van haver de tancar. Per sort, alguns es van reconvertir en empreses privades i conserven uns quants llocs de treball.

La Tamara Fiodótovna remunta l’activisme per conservar els bessermians als anys 1960, quan arreu de la república van començar a obrir museus del poble bessermià. Aquesta dona és un llibre obert de les tradicions bessermianes. Ha viscut la major part de la seva vida a Puixket, un dels pobles on viuen de forma compacta els bessermians, va estudiar fora a la universitat però al cap d’uns anys va haver de tornar per cuidar els seus pares malalts i aleshores va començar a treballar de mestra al poble. El seu pare, tota una institució al poble perquè era historiador i durant molts anys va ser el director de l’escola, va mobilitzar la gent perquè recollissin objectes de la vida tradicional dels bessermians per obrir el museu. “El pare, però, no va poder veure el museu obert. El 20 d’abril de 1967 va morir amb el so llunyà dels tambors que venien a buscar-lo per anar a la inauguració”, recorda emocionada la Tamara.
La Tamara ha donat moltes coses de la seva família al museu però encara n’hi queden i algunes les utilitzen a les festes i rituals familiars. En aquesta visita explica a la Nina i al Serguei les tradicions del casament i com s’entenia pel vestit si una dona estava casada o no i si tenia fills o no i quina mena d’adornaments portaven al cap en funció de l’estat. “Tot ben organitzat per protegir del mal d’ull i de tota mena de maleficis el cos de la dona i el futur naixement de nens”, resumeix la Tamara Fiodótovna.
La filla de la Tamara, que té a casa seva la mare perquè ha tingut diversos atacs de feridura en poc temps, és mestra i explica les últimes notícies del poble de Iukàmensk- la capital de la comarca. “L’església no té ni idea del que fa, no para d’obrir zones d’oci per fer negoci al voltant de llocs que el nostre poble sempre ha considerat sagrats i després passen desgràcies i no s’expliquen el perquè”, es lamenta la filla de la Tamara, l’única dels reunits que no està batejada.

La Tamara, que va estudiar una carrera de ciències en temps soviètics i està batejada i es considera cristiana ortodoxa, explica casos de nens que s’han posat molt malalts o s’han espantat molt perquè sense saber-ho han jugat als llocs destinats al sacrifici. Després només els poden curar “les velletes que saben” desfer els maleficis amb els seus rituals específics segons el cas dedicats als llocs i als esperits del bosc, de l’aire o de l’aigua que s’hagin sentit ofesos. “Jo no m’ho creuria però m’ho crec perquè a mi també m’ha passat de posar el peu en un lloc que no es podia del meu jardí, vaig quedar paralitzada i em van haver de portar en braços a casa d’una de les velletes que saben, que em va curar amb un ritual de cremar uns paperets”, confessa la Tamara.

 

Les creences dels bessermians són una barreja de cristianisme ortodox, islam
i paganisme

“Fa poc la Maia, la que treballa a l’hospital, era al camp i es va sentir una mica cansada i es va asseure a descansar sota un bedoll i, en sec, no podia moure’s, ni aixecar-se ni res. Es va posar a cridar perquè li enviessin una velleta que de seguida va entendre quin ritual havia de fer per curar la Maia, que s’havia assegut en un lloc d’ofrenes de mantega fosa per allunyar les malalties”, explica la Tamara.
Les creences dels bessermians són una barreja de cristianisme ortodox, islam i paganisme. Sembla ser que l’islam els ve de la influència túrquica i una de les teories de l’autodenominació  “bessermians” ve de la paraula “bassurman”, com s’anomenava a la Rússia antiga els que tenien una altra religió diferent del cristianisme.

“La cristianització dels bessermians va començar als anys 1850-70 i les cròniques del moment descriuen que els habitants de tal i tal poble van ser batejats i netejats de les supersticions. Sabem que alguns tenien certes creences de l’Islam però suposem que la base principal de la religió, era la religió tradicional, les creences en les forces de la natura, etc.”, explica l’etnògrafa Elena Popova, de pare bessermià i mare russa, molt coneguda a tots els pobles bessermians perquè cada dos per tres hi va per recollir informació. “Encara ara, perquè tot vagi bé, els bessermians creuen que és molt important adreçar-se als tres déus” resumeix Popova.

Aquesta etnògrafa ha estudiat les creences i tradicions del seu poble que es conserven i els rituals dedicats a la natura i als esperits del bosc, de l’aigua, dels camps i de les cases. Els rituals segueixen les estacions i els cicles de la natura però també moments de la vida de les persones, com els casaments, els enterraments o el comiat quan un noi se’n va a fer el servei militar. També acompanyen festivitats del calendari cristià com Nadal, quan gent del poble totalment tapada i amb màscares va per les cases perquè els facin ofrena de pa, o per Setmana Santa quan sobretot Dijous Sant cal espantar els mals esperits i allunyar la influència dels bruixots amb diversos rituals i ofrenes a l’aigua del riu que s’emportarà totes les malalties.

“Abans que ens restablissin el nom, oficialment no existíem però per a la ciència sempre hem existit ja que a mi em van acceptar a la Universitat Estatal de Moscou per fer un doctorat sobre les tradicions familiars dels bessermians i als pobles sempre hem sabut qui era bessermià i qui no”, sentencia Popova. “Que ens tornessin el nom ens ha servit perquè ens coneguin més i s’interessin pel nostre poble i ara el nostre objectiu principal és el de conservar-nos”, conclou Popova. ♦