N’hi ha que amb prou feines saben escriure el seu nom però els mou aquest desig de comunicar-se amb l’exterior; d’altres acaben els estudis de primària o secundària, alguns aprofiten per embrancar-se en una carrera i fins i tot n’hi ha de lletraferits.

Com t’has sentit en una presó d’homes parlant d’un llibre sobre desitjos de dones? Em dirigeix la pregunta directe i sense embuts un senyor de mitjana edat que té alguna dificultat per parlar en públic però que supera la por o la vergonya que li ha suposat posar-se dret al davant dels seus companys. Al seu costat, una cinquantena d’interns de Brians 2 que assisteixen a una xerrada sobre el llibre “Tots els noms del desig” que tinc la sort de fer en el marc de les Vuitenes lectures interculturals organitzades pel centre de formació d’adults Victor Català de Brians 2. Una escola, sí, a dins de la presó, amb homes que compleixen condemna per tot tipus de delictes però que els deixen a l’exterior dels pavellons aquella estona que entren dins les aules per aprendre. N’hi ha que amb prou feines saben escriure el seu nom però els mou aquest desig de comunicar-se amb l’exterior; d’altres acaben els estudis de primària o secundària, alguns aprofiten per embrancar-se en una carrera i fins i tot n’hi ha de lletraferits que dibuixen en desenes de folis ben ordenats les novel.les que han escrit amb la càrrega emocional d’una vida que els ha dut fins aquelles parets tan altes que amb prou feines poden veure el cel.

Presentació-de-Tots-els-noms-del-desig-04No hi havia estat mai en una presó. Com la majoria de la població, les úniques referències que tenia eren cinematogràfiques o bé de reportatges de televisió sobre la vida dels interns.  Sovint n’he hagut de parlar de presons perquè cada vegada més explicar notícies per la ràdio, feina que faig des del 1991 a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, vol dir informar de persones que acaben entre reixes pels delictes que suposadament han comès. I mai penses en primer persona. Mai et poses en la pell d’un home o una dona que perd totalment la seva llibertat. Mai fins que vaig ser davant de Brians 2 amb un llibre, un bolígraf i el document d’identitat a les mans com a únics objectes de seguretat per poder traspassar la frontera de la llibertat.

Una mestre del centre que et ve a buscar a l’entrada i et fa una visita guiada per les instal.lacions. Unes portes que s’obren perquè algú ho demana, i que es tanquen així que fas un pas endavant, tallant l’aire calent que queda al teu darrere.

A la biblioteca de l’escola tot preparat amb molta cura per a la xerrada. Ignorant del que em trobaria, vaig pensar que vindrien com a molt una desena de persones obligades per a l’ocasió. Estava convençuda que tantes cadires preparades quedarien buides o que finalment les omplirien els altres professors que ajuden els interns a preparar-se per quan surten d’aquell centre. Però un cop més, em vaig equivocar. A l’hora indicava per a l’inici de l’acte grups d’homes que arrossegaven els peus van entrar a la sala encuriosits. Els que parlaven català van seure molt a prop meu, saludant amb gratitud la meva visita. A l’esquerra es van situar els que els unia un origen llatinoamericà i al fons de tot els que tenien més dificultats per entendre’m i parlar. ♦