El procés independentista i la resposta dels partits unionistes han deixat al descobert com cada identitat nacional genera la seva interpretació de la història i la geografia.

Teòrics feministes i queers postcolonials han reflexionat sovint sobre com les experiències i valors influeixen en com estructurem i jerarquitzem el món, ens hi posicionem i hi posicionem els altres. Així, cada conceptualització de la nació catalana, espanyola i l’Estat crea formes diferents de relacionar-se entre les persones que els habiten, i també amb les persones de la resta del món. També ens marquen quins valors determinen cada unitat geogràfica. Un dels arguments dels contraris a la independència ha estat la creació de fronteres, així com l’exclusió de Catalunya de la Unió Europea, una institució que sol pensar-se com el continent sencer i la garant de les seves suposades essències. Sectors catalanistes s’han definit també en relació a Europa, en contraposició a una Espanya percebuda com a culturalment i civilitzacional aïllada del vell continent.

 

Estem experimentant la història com a procés: l’estem creant i hi ha més consciència que la vivim. És una història que entra dins els cossos, els altera i els fatiga

 

En el moment en què la societat catalana i espanyola ha sentit més clarament la possibilitat del trasbals geogràfic, és a dir, quan aquestes geografies imaginades s’han materialitzat mitjançant l’acte de votar o no votar, de sabotejar, ignorar o organitzar el referèndum, s’ha alterat la noció del temps. Abans de l’1 d’octubre, era més fàcil percebre la història com un producte tancat sobre el qual existien diversos relats, segons la ideologia, gènere, raça i identitat nacional del narrador. Ara, però, estem experimentant la història com a procés: l’estem creant i hi ha més consciència que la vivim. És una història que entra dins els cossos, els altera i els fatiga. Per això la cura ha esdevingut tan rellevant en època de repressió, així com la necessitat de seguir mobilitzant la població.

Les dues visions sobre el temps es complementen. El relat de la història-producte que adoptem influeix en com vivim la història-procés i quines decisions prenem a mesura que la història esdevé. Però la vivència dels fets actuals pot influir en com veiem la història passada, com per exemple la Transició o el franquisme. La història-procés, a més, pot canviar la geografia: la resposta de la UE a la repressió estatal i l’exili de part del govern català pot haver influït en el sentiment europeista de molts catalans.

Qualsevol discurs que articuli una resposta a la repressió nacional que vivim ha de tenir en compte les formes en què la legalitat, els drets humans i les llibertats encaixen en la configuració d’aquestes geografies i històries imaginades. Sigui quin sigui el resultat del procés històric que estem creant, és probable que segueixin existint i experimentant-se, més o menys alterades. Això ens aboca a un altre repte, el de saber gestionar, en el present i en el futur, la convivència de diverses formes d’entendre el món i de posicionar-s’hi dins una mateixa societat.

La fatiga que genera la vivència històrica pot fer veure aquestes dues tasques, la resistència i la convivència, com a titàniques. Però és mitjançant la comprensió de com entenem la història i el món que es poden trobar estratègies per assolir-les. La mateixa vessant sensorial de la vivència històrica pot ser una font d’energia, en recordar-nos de forma constant, en un món d’inestables i canviants cosmovisions en disputa, la raó última per la qual les societats es mobilitzen: tota geografia i història imaginada, o viscuda, acaba i comença en les persones.