L’excepcionalitat de l’embat democràtic i democratitzador del procés independentista català ha tingut la virtut de demostrar la capacitat d’estrès de l’Estat espanyol i el seu formalisme democràtic. Aquesta excepcionalitat també ha provocat que es tibin les costures de la democràcia en el marc de la Unió Europea, evidenciant, una vegada més, que fora de la retòrica de les grans declaracions i les solemnes proclames el que hi ha és un escenari de macabre cartó-pedra gens preocupat per la qualitat democràtica dels seus estats membres, ni per donar compliment als drets més elementals i fonamentals que el paper aguanta. I si no que ho preguntin a les milers de refugiades que han patit en les seves pròpies carns les polítiques que volen fer del continent europeu una fortalesa.

Però fet i fet, només cal fer una repassada a la història recent (i no tan recent) per veure i comprendre quines són les coordenades que l’Estat espanyol es dona a si mateix per resoldre els conflictes polítics i les tensions territorials que des de la seva creació l’han afectat. En definitiva, no seria errat afirmar que aquesta és una llarga història de pulsions entre allò que podria haver estat l’Estat, i mai ha volgut ser, i les tensions existents entre el centre que ho és tot i unes perifèries a qui se’ls nega fins i tot el res, quedant reduïdes al paper de digna resistència en la lluita per no acabar subsumides per una concepció despòtica i totalitària del poder central i centralitzador.

 

Hi ha una llarga història de pulsions entre allò que podria haver estat l’Estat i les tensions existents entre el centre que ho és tot i unes perifèries a qui se’ls nega fins i tot el res

Com a mostra un botó: ens equivoquem quan pensem i diem que l’actual Estat espanyol és una continuació de l’estat d’excepcionalitat permanent que va suposar el franquisme. No, el franquisme no va ser més que la resposta del propi Estat a l’estrès que va suposar el règim republicà en el moment en què aquest es va qüestionar la relació entre l’Església i la República, es va qüestionar l’estructura de la propietat de la terra amb la reforma agrària, es va voler reformar l’enorme exèrcit monàrquic i es va intentar donar més autonomia a les nacions històriques, posant-se en dubte, així, el relat de la nació espanyola com a “una unidad de destino en lo universal”. Els problemes de l’Estat espanyol venen de tan lluny i estan tan arrelats en el marc mental hispànic que poden fins i tot provocar amargues renúncies per part d’aquells que venint a fer saltar cadenats han acabat refermant els consensos constitucionals que sustenten les estructures del poder oligàrquic, terratinent, espoliador i decimonònic.

Al final, novament, es pot dir que l’Estat s’ha negat a si mateix, una volta més, la capacitat de reinventar-se, la possibilitat de reescriure la seva pròpia tragèdia, que no és una altra que viure i reviure de la mateixa forma diferents situacions. És més, ha estat tant el qüestionament que ha suposat per a l’Estat “el desafío catalán” (per emprar la terminologia dels mitjans del règim) que no li ha quedat més remei que replegar-se i fer allò que només sap fer: reprimir i amenaçar, deixant, novament, la democràcia en estat de xoc.

Per tot plegat, més enllà de constatar allò que algunes ja podíem intuir, el que ens resta és la dignitat de saber-nos lliures, tot i no ser-ho, i el compromís de continuar en la brega per fer saltar els cadenats i restituir la democràcia en uns termes que aquestes terres desconeixen i d’unes formes que ni tan sols podem imaginar.