Ara fa pràcticament tres mesos dels atemptats terroristes de Barcelona i de Cambrils. No fa ni cent dies i ens sembla que hagi passat una eternitat. Ens queda lluny, molt lluny. Aquells fets ens van treure a totes les persones tot el que teníem a dins. Per una banda, la ràbia, el dolor, la impotència i el desconcert per intentar entendre què havíem fet malament, per què uns joves catalans havien fet aquella barbàrie. D’altra banda, ens va treure el millor que tenim com a societat: la col·laboració, la solidaritat, la gratuïtat, i també la professionalitat des dels diferents àmbits. Metges i personal sanitari que des del primer moment van atendre les víctimes. Els mestres i professors que des de les escoles van entomar un inici de curs complicat per fer entendre als infants i joves el que no es pot comprendre i promoure l’amor i la solidaritat vers els altres. Els professionals de la informació, que al minut informaven d’allò que passava i intentaven tranquil·litzar i orientar la societat catalana; i que entre altres coses van fer un programa excel·lent, l’InfoK, per explicar als nens què és un atemptat i trametre’ls uns valors. I l’actuació policial que, sota el comandament del major Trapero, va fer que el que va ser un cop molt dur amb la mort de 16 persones i un centenar de ferits, quedés finalment en això.

Ara, precisament tres mesos després, són aquests professionals, com a cap de turc de la societat catalana, els qui han patit el desgast i l’intent immoral de descrèdit per part del govern de l’Estat i del poder de la premsa política espanyola.

 

Ara toca tranquil·litat, fermesa, determinació. Tranquil·litat, perquè tota la situació no ens posi en dubte i puguem seguir treballant per la llibertat i els drets humans i l’acció pacífica d’aquest país

On hi va haver una bona actuació policial, des d’un inici ja se’n va qüestionar el plantejament, encara que a ulls del món el saber fer de la policia catalana fos un exemple i s’hagi guanyat el respecte internacional; s’ha volgut menysprear el treball i acusar el màxim comandament d’incomplir les ordres i de promoure la sedició. On des de les escoles es treballa la diversitat, la interculturalitat, la convivència –i tot això amb esforços i dificultats perquè les retallades dels darrers anys no han estat un tema menor– han hagut de suportar l’acusació d’adoctrinament d’alumnes i que a les escoles a Catalunya es promou l’odi, tant des d’escoles públiques com des d’escoles religioses. Des de l’àmbit de la salut, on es treballa des del codi deontològic i el jurament hipocràtic en atenció a les persones, s’ha hagut de sentir qüestionar l’atenció a les més de 1.000 víctimes resultat de les brutals i violentes càrregues policials de l’1 d’octubre, acusats, també ells, de falsejar dades. I, finalment, des dels mitjans de comunicació públics que han tingut sempre una porta oberta a la diversitat i a la pluralitat d’opinió –cosa que no fan les cadenes públiques i privades d’àmbit espanyol– han hagut de suportar un linxament mediàtic per manca d’objectivitat, per no seguir les directrius del Govern espanyol, fins al punt de rebre des de la total impunitat atacs feixistes.

I ara què? Després de tants dies amb el cap emboirat per la situació, pels centenars de missatges que ens arriben per whatsapp, que a vegades ens despisten més que orienten, i per la incertesa del dia a dia que no sabem on som. Doncs ara toca tranquil·litat, fermesa, determinació. Tranquil·litat, perquè tota la situació no ens posi en dubte i puguem seguir treballant per la llibertat i els drets humans i l’acció pacífica d’aquest país, que té aquestes guies per emblema. Fermesa, per tal que entitats com la nostra, que tenim una participació en l’àmbit estatal, puguem fer de pont per explicar la veritat de tot el que passa i del que vol el poble català; ara més que mai, amb empatia però sense renúncies, hem d’explicar i escoltar. I determinació, perquè mentre el país vagi fent el seu camí, que el fa i el farà, anirem treballant des d’on som per l’aplicació d’un estat de dret de debò, amb independència real dels tres poders, per democratitzar la justícia –allà no ha passat mai l’anomenada transició– i per dissoldre finalment l’Audiència Nacional, massa hereva del tribunal d’ordre públic.

I no ho dubteu, com a poble estem guanyant, i els valors i els drets humans hi seran per respectar-se.