L’Adrià Bas ha tancat un cicle com a director del Solidaris. Mestre de les paraules, de pronunciar-les i d’escoltar-les, l’hem convidat a reflexionar-hi i a treure el cap en unes planes que li deuen més del que podríem explicar.

Fent de periodista, sempre m’ha fet més por escriure que parlar. Potser per això he fet més ràdio, que no pas premsa. I suposo que l’explicació és senzilla. El temps sol ser més benvolent amb la paraula oral, que amb la paraula escrita. O almenys aquesta és la sensació que sempre he tingut.

Quan parles, qui t’escolta de seguida es posa en context, capta el to, la velocitat, la intenció, allò que dius; però també entén les segones lectures, els silencis i tot el que no dius. I (inconscientment) sap que allò que li estàs explicant pot canviar i evolucionar en qualsevol moment. Quan parles –sobretot si ho fas en un espai públic, o a la ràdio o a la televisió– també et pots fer acompanyar d’altres persones perquè t’expliquin allò que tu no saps i que la conversa resulti atractiva, enriquidora, veraç i contrastada. I fins i tot al cap dels anys, si algú tira d’audioteca, s’arriba a entendre que aquell testimoni ja està absorbit i sobrepassat per la Història. Perquè parlar és un instant que se’n va. Hi ha menys pressió.

Amb la paraula escrita això no passa. O passa menys. A la paraula escrita li donem una solemnitat aclaparadora. Ha de ser precisa. Què fan encara avui dia els notaris, si no donar fe de la veracitat d’uns fets concrets de manera escrita? El que està escrit va a missa i pobre del que s’equivoqui. El que està escrit queda allà glaçat i tots hi recorrem quan ens fa falta. I a sobre s’han de saber reflectir molt bé les intencions i els diversos significats que l’autor vol donar al text, per no provocar malentesos. Ha de quedar clar el codi. Si és ficció, si és informació o opinió. S’ha de notar. Un llibre –un diari o una revista– conserven un no-sé-què de litúrgic. A casa i a l’escola sempre ens deien que els llibres estava prohibit guixar-los; que era poc o més que un pecat. Són gairebé com una relíquia que no es pot profanar amb mentides o amb veritats incompletes. I a qui ho fa, tard o d’hora se li veu el llautó. I això deu passar perquè encara pesa més la comunicació escrita en la Història de la Humanitat, que no pas la cultura audiovisual, que és ben jove. Durant segles, la paraula escrita ha estat l’única manera que teníem per rebre l’herència de coneixement dels nostres avantpassats i per transferir-la als nostres descendents. D’aquí que fos tan important que allò que deixem escrit sigui rigorós i exhaustiu.

Però malgrat que no em trec aquesta inseguretat del damunt, sé que aquesta sensació que tinc –i potser algú de vosaltres també la té– és una fal·làcia. No és veritat. Tant li fa que sigui oral o escrita, la paraula. L’una i l’altra haurien de tenir el mateix valor, ser igual de precises i respectades. Sempre.

A Liangzhu –un jaciment de l’est de la Xina– fa un temps hi van trobar unes taules gravades que tenen gairebé 5.000 anys i són una de les formes d’escriptura més antigues mai descobertes. Avui dia, YouTube és la versió hiperbòlica de la Biblioteca d’Alexandria, on s’hi concentra molt del coneixement que un dia deixarem als que vénen. Liangzhu i Youtube no són tan diferents. Perquè pels ciutadans que habitin a la Catalunya del futur, si mai troben una gravació de veu o de vídeo que hagi sobreviscut a les inclemències, el contingut que en treguin els ha de poder explicar qui érem nosaltres i què passava al món en el nostre temps.

I en aquest debat intern em trobo. Precisament escrivint –jo que no ho faig mai– un article per a ONGC, la revista en què m’he recolzat i documentat tantes vegades els darrers anys quan preparava el Solidaris de Catalunya Ràdio. Sí, aquesta revista que teniu entre les mans o que consulteu en pantalla, i que té l’aspecte de les grans revistes, les que es guarden. Escriure a les seves pàgines fa impressió. Sobretot perquè el que aquí s’hi explica queda perquè uns altres la consultin.

I entre nos, si d’aquí 500 anys algú troba vestigis de nosaltres, em sembla que li serà més útil saber qui van ser els refugiats de la guerra de Síria, si van poder entrar a Europa; què va passar amb l’explotació minera i la guerra del Congo; com vam treballar per la llibertat dels pobles; o quin encaix van tenir els Drets Humans i la Justícia Social en el nostre concepte de sobirania… i d’això, a YouTube, encara n’hi ha poc. ♦