Un referèndum, l’1 d’octubre. La violència policial que ens volia robar la democràcia a cops de porra i es va trobar la gent defensant els col·legis amb els seus cossos. L’autoorganització popular, transversal, pacífica i imaginativa, en forma de Comitès de Defensa del Referèndum, ara de la República, que va superar institucions i espais polítics. Sumant. Eixamplant davant la repressió. La clandestinitat organitzativa i la victòria aclaparadora del SÍ a la República és el major poder constituent imaginable.

Dues vagues generals, massives, pels drets socials i nacionals, íntimament lligats quan l’Estat et vol arrabassar qualsevol capacitat de decisió, quan passa el rodet repressiu i et manlleva fins i tot la potestat de complir mandats parlamentaris sorgits de les urnes. El poble al carrer, com sempre, que ell és qui més mana, i els polítics només podem fer que obeir. La cantarella de l’independentisme burgès a la paperera dels relats interessadament tergiversats.

 

I arriben les eleccions del 21-D. Il·legals, il·legítimes, imposades. Un plebiscit que tot el món es mirarà. Hi serem per guanyar. I seguir. Ara que els fonaments del règim del 78 s’han esquerdat

Intents desesperats de diàleg i mediació sense tenir ningú a l’altra banda. Anys i anys pensant que potser algú, algun dia, despenjaria el telèfon de la Moncloa i ens permetria autodeterminar-nos i negociar el divorci amigablement. I no. Només hem trobat dinàmiques de maltractador. Ens ho hem buscat i ara només podem rebre. D’això se’n diu estat autoritari, i no canviarà, ens vol de genolls. Avís a navegants: seguim dempeus, que ningú faci cap pas enrere. Si no estàvem preparats per a la seva violència, en generaran més encara.

La proclamació de la República Catalana. Un acte de sobirania i dignitat. La festa del 27 d’octubre i aquell balcó a la plaça Sant Jaume que no es va obrir, aquells decrets republicans no signats, aquelles estructures d’estat no preparades. Aquell assalt al poder sense assaltar-lo. El silenci nerviós en mirar als ulls de la bèstia i decidir no abaixar banderes. Crítica i autocrítica tota la que calgui per acabar allò que els 2 milions de vots l’1 d’octubre ens van mandatar.

El cop d’estat del 155, sí, el del PP, Cs i PSOE. La fi de l’autogovern i la dissolució vergonyosa del Parlament. Repressió. Empresonaments. Mig govern legítim a l’exili. Una causa general contra l’independentisme, de la qual només hem vist la punta de l’iceberg. Prepareu-vos, preparem-nos pel degoteig repressiu perquè no saben fer altrament. Cuidem-nos, sobretot, cuidem-nos, i no normalitzem mai el fet de tenir presos polítics. No ens acostumem mai a la seva repressió, fins i tot davant la soledat on ens ha deixat una Unió Europea que vetlla pels interessos econòmics dels estats, que calla davant la vulneració de drets humans.

L’extrema dreta campant alegrement i agredint impunement. El despertar del monstre nacionalista, que no és més que el bloc constitucionalista. Companys, l’equidistància entre 155 i DUI no és més que un silenci còmplice, no és més que triar repressió davant d’autodeterminació, imposicions autoritàries davant poder popular i sobiranies. I no era això, companys republicans, no era això. La independència és condició imprescindible per a la igualtat dels pobles.

I arriben les eleccions del 21-D. Il·legals, il·legítimes, imposades. Un plebiscit que tot el món es mirarà. Hi serem per guanyar. I seguir. Ara que els fonaments del règim del 78 s’han esquerdat ningú entendria frenades ni canvis de rumb. Toca materialitzar la República, fer l’assalt al poder desestabilitzant el gegant i bastir les nostres regles amb un procés constituent des de baix. Anar-hi, anar-hi i anar-hi.

La tardor catalana ha estat això. Que ningú pensi que ens quedarem al seu hivern. Volem ser primavera. La llavor plantada ha arrelat, i el poder popular la farà créixer.