“Als agosarats pertany el futur, quan no podem somniar més, morim”
Emma Goldman

El futur de Catalunya és a les nostres mans. A les mans dels milers i milers de persones que des de fa 7 anys sortim al carrer per exigir que tenim dret a decidir i que volem decidir-ho tot. És a les nostres mans construir un país més just on la lluita contra la corrupció, el capitalisme i el patriarcat siguin els fonaments de la nova República.

La manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010 davant la humiliant fulminació de l’Estatut, referendat per les catalanes i els catalans, va suposar un punt d’inflexió. És des de llavors que el poder popular va començar a condicionar l’agenda política catalana i els programes dels partits polítics.

Des d’aquell 10 de juliol, el sobiranisme s’ha continuat mobilitzant i sortint al carrer, de forma pacífica i persistent. En aquests darrers anys les entitats en defensa dels drets socials i nacionals s’han enfortit i han anat eixamplant les seves bases socials. I així hem anat passant pantalles: hem passat  del “President, posi les urnes!”, al “Votarem” i a “Hem votat”.

 

Davant la humiliació, dignitat; davant la incertesa, confiança; i davant de tot, l’esperança

El passat 1 d’octubre va ser un dia històric i d’emocions intenses. Carregades de motius vàrem tornar a sortir massivament al carrer, vàrem defensar les escoles, les urnes, i vam votar, i ho vàrem fer malgrat l’ús de la força i la violència desproporcionada i testosterònica de la policia espanyola contra la població indefensa: van colpejar les nostres àvies, les nostres mares i van tacar de sang les nostres escoles. Gandhi deia que “la violència és la por als ideals dels altres”. I sí, ens tenen por. El govern del PP, amb el suport i consentiment del PSOE i Cs, ha continuat exercint una violència institucional sense precedents en democràcia. Ens han volgut silenciar amb mà de ferro, empresonant líders socials i membres d’un govern escollit democràticament pel poble, vulnerant així tots els límits d’un estat de dret.

Davant  d’aquests atacs i de la voràgine d’esdeveniments, on tot passa massa ràpid per pair-ho, la ciutadania ens hem continuat autoorganitzant i autogestionant per canalitzar la impotència, la ràbia i la indignació amb respostes ràpides, creatives i contundents. Els balcons de casa han esdevingut escenaris de música improvisats acompanyats del so ensordidor de les cassoles; les encartellades populars han vestit els barris i els carrers de democràcia i llibertat i han aglutinat a centenars de persones que necessitaven sentir que estaven contribuint a una causa major. Ens hem manifestat, hem fet aturades de país i ens hem continuat concentrant a les portes de la feina o a les places dels nostres pobles i ciutats. Els Comitès de Defensa del Referèndum (ara, de la República) han esdevingut espais transversals de participació ciutadana on tothom hi té cabuda i on cada veu suma.

Vivim enganxades a les xarxes socials i ara més que mai necessitem estar connectades entre nosaltres ja sigui per continuar informades o simplement per donar-nos suport i per trobar, en l’altra, consol o esperança quan aquesta trontolla. Tenim els sentiments a flor de pell: hem plorat, ens hem enrabiat, hem sentit por i també pics d’alegria i d’eufòria, hem dormit poc, hem perdut la veu i hem teixit llaços de complicitat amb persones desconegudes… I així continuem avançant; estem escrivint la història on totes i tots en som les protagonistes. La revolució democràtica és als carrers, és nostra i no hi renunciarem.

Si ens volen dividits, continuarem essent un sol poble pacífic i unit en la defensa de la democràcia i les institucions catalanes. Si ens volen defallits, ens continuarem alçant amb determinació i coratge. Davant la humiliació, dignitat; davant la incertesa, confiança; i davant de tot, l’esperança.