Molts comparen els temps convulsos que ens ha tocat viure amb els anys vint i trenta. Veus assenyades i veus catastrofistes. Potser sigui excessiu. Potser no. Tanmateix hi ha referencialitats d’aquella etapa, la que alguns historiadors anglosaxons anomenen “Interbellum”, que ens poden ser útils.

 

El que està clar, als Països Catalans, és que hi ha un fil conductor absolut entre les dones i homes d’abans i els d’ara. La lluita per la solidaritat, l’equitat, la justícia global i totes les sobiranies els uneix

A casa nostra, a l’espai divers i confederal que ciutadanes excelses que ja no són entre nosaltres com la valenciana Mavi Dolç (1961-2009) o la mallorquina Xesca Ensenyat (1952-2009) anomenaren sempre “Països Catalans”, podem dir que el període anterior a la guerra i el feixisme fou un temps d’intercanvi, d’esperances i de fluïdesa. Un temps de petites victòries que posaren una llavor que ha donat un fruit esponerós. El maig de 1936 un nodrit grup de catalans enviaren un “Missatge als mallorquins” que reclamava una “fraternal col·laboració” entre Mallorca i la Catalunya republicana, liberal, rebel i combativa. Ho signaven de Lluís Companys a Amadeu Hurtado. De Tomàs Garcés a Ventura Gassol. El missatge, arribat en un moment crític, va tenir molt bona acollida al petit país insular. La “Resposta als catalans”, impulsada per l’entorn de l’Associació per a la Cultura de Mallorca –antecedent de l’Obra Cultural Balear, entitat germana d’Òmnium i d’ACPV–, era una crida sincera, datada el juny d’aquell mateix any, a construir un futur plegats, des de la llibertat de cadascú. La signaven, m’agrada destacar-ho, a banda d’homes com l’alcalde màrtir de Palma Emili Darder, dones de la talla de la professora Maria Mayol o la poetessa Maria Antònia Salvà. Després arribà un juliol calorós. Molt xafogós. La repressió desfermada pels franquistes a Mallorca, terriblement retratada per l’holandès Jean A. Schalekamp a D’una illa hom no en pot fugir, va ser inexorablement dura amb molts dels adherits.

Em plau tenir un record per aquelles persones compromeses de Catalunya i de les meves Balears i Pitiüses, fervorosament demòcrates, progressistes i republicanes –valors que el 2017 comparteix la immensa majoria de la societat catalana, voti qui voti i sigui del color identitari que sigui–, que veieren les seves vides escapçades per un nacionalisme espanyol agressiu i retrògrad. Un nacionalisme espanyol que avui, vuitanta anys després, encara continua enviant demòcrates a la presó pel sol fet de reclamar el dret de decidir pel nostre país.

Potser no hem tornat als anys trenta. Potser sí. El que està clar, als Països Catalans, és que hi ha un fil conductor absolut entre les dones i homes d’abans i els d’ara. La lluita per la solidaritat, l’equitat, la justícia global i totes les sobiranies uneix la feminista palmesana Aurora Picornell, assassinada el 1937, amb l’esperit d’una Carme Forcadell, una Anna Gabriel, una Àngels Martínez o una Muriel Casals. Uneix la cooperativista valenciana Micaela Chalmeta, desapareguda el 1941, amb els solidaris catalans a Bòsnia, Chiapas, el Kurdistan o Palestina. No deu ser poca cosa.