Encara és habitual trobar-se algú que quan et presentes com a veí empordanès d’Espolla et surt amb el comentari de: “Jo vaig fer la mili a la base de Sant Climent”. I tot sovint acaba fent referència a la bona garnatxa que es prenien quan sortien de permís pel poble.

Des de l’època de la República que hi ha presència militar a la zona. I va ser en arribar la dictadura quan les instal·lacions es van convertir en un Centro de Instrucción de Reclutas (CIR núm. 9), per on passaven una bona part dels joves catalans que feien el servei militar. Que durant el franquisme, i en acabat fins que als anys vuitanta no es regulà l’objecció de consciència, van ser tots.

La base era un recinte delimitat que amb el pas dels anys s’anava ampliant amb edificis i serveis per alleugerir les condicions amb les quals es realitzava la formació dels reclutes de l’exèrcit abans d’enviar-los a un destí definitiu. Però les pràctiques, especialment les d’artilleria, òbviament calia fer-les fora de la base. Prioritàriament sobre un turó en el terme d’Espolla que tothom coneix com el Castellar i que s’alça ostentós enmig dels aspres de l’Albera. Poc importava que la titularitat de les finques fos dels veïns espollencs: les formacions de roca granítica que hi sobresurten eren un objectiu clar per exercitar la punteria amb obusos i morters que després quedarien escampats per la muntanya. Només faltava identificar les dianes amb una pintada de calç i el gloriós exèrcit espanyol tenia un blanc perfecte.

No comptaven, però, amb la resposta dels “aborígens”. Una mena de tribu, composta de pagesos, pastors, bosquetans i caçadors, que es reconeixien en un territori que els havia acollit des de generacions. Que havien posat nom a cada racó de la muntanya, a qualsevol bassa d’aigua, a aquelles formacions de pedra on els militars disparaven. La gent de la zona s’identificava amb les roques, amb els còrrecs, i sabia veure els límits de les finques allà on els mapes del cadastre naufragaven i naufraguen.

 

L’activitat militar a l’Albera és un despropòsit i ha de tenir els dies comptats. Agreujat pel fet que material tan mortífer en mans d’uns incompetents en una zona poblada no anuncia res de bo

La meva primera acció d’oposició al camp de tir la vaig fer de ben jove, en calça curta, per iniciativa del meu avi –una persona “d’ordre”–. Es tractava d’esborrar amb una barreja d’aigua i ciment la taca blanca de calç sobre una penya de granit que s’havia convertit en diana. Tot per protegir “El Refugi”, una barraca enmig d’una sureda de la seva propietat que ell havia aixecat dedicant les estones alliberades de la feina a la vinya. No devia confiar gaire en l’eficiència dels artillers de l’exèrcit espanyol. Poc després d’esborrar aquella diana, va recuperar la Font d’en Siset, sota el cim del mateix Castellar objectiu de les pràctiques militars. I va tenir la prevenció d’escriure una invocació per intentar preservar-ho: “Artillero, respétame” (l’exèrcit tenia llengua pròpia). Endebades: poc després la font va ser víctima d’un obús. Tot això passava a la dècada dels setanta, quan encara no s’havia consumat l’ocupació formal del territori per part de l’exèrcit.

I també va passar que, encara en ple franquisme i davant la intenció per part del Ministerio de Defensa de comprar aquell territori que el mateix exèrcit picolava a força d’obusos i morters, tot un poble s’oposés –amb l’alcalde del règim davant!– a vendre les finques. Potser en un altre moment històric i en un altre context geogràfic més exòtic, alguna ONG de l’altermundisme hagués apadrinat la causa. Però, a cavall entre la mort del dictador i l’inici del nou règim, els militars espanyols eren molt militars. I molt espanyols… I la gent d’Espolla i de Sant Climent que s’oposaren a les expropiacions van tenir feina a trobar suports externs. El 13 de gener de 1978 el Consell de Ministres a Madrid va aprovar “la urgente ocupación” de les finques.

Han passat gairebé quaranta anys. La comunitat “aborigen”, tot i que debilitada, subsisteix. La memòria dels ancians que es van oposar a l’ocupació militar del territori encara és present. Hem canviat de segle. Podríem dir que l’exèrcit no és el que era: hi ha responsables que parlen català i que ostenten el càrrec de “Comandante coordinador de Medio Ambiente”. Ara han de retre comptes de les coses que passen: uns morters que fan el vol més enllà del lloc on s’havia previst que havien de caure, unes pràctiques de tir que provoquen un incendi forestal en una zona especialment sensible, uns soldats armats fins al capdamunt que utilitzen els pobles veïns de plató per a la seva comèdia. L’any 1969, quan va néixer l’actual coronel de la base, aquestes coses passaven i ningú piulava. Ara les formes no són les mateixes.

El camp de tir de la base Álvarez de Castro, a Sant Climent de Sescebes, està situat en el pitjor dels llocs possibles. Quan es va fer efectiva l’expropiació, a finals dels anys 70, va repercutir sobre uns 350 propietaris de 751 finques, algunes agrícoles, altres forestals. Més de 1.500 hectàrees que tenien un valor econòmic i social. Ara, amb el pas dels anys, s’hi ha afegit una consciència ecològica i de patrimoni que fa que tot aquell entorn mereixi un interès que va més enllà del que li puguin adjudicar els veïns. Primer va ser la declaració, l’any 1986, del Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera que marca els límits del camp de tir militar per evitar la temptació de futures ampliacions. Posteriorment, el 2006, es va aprovar la Xarxa Natura 2000, a partir d’una directiva europea relativa a la conservació dels hàbitats naturals i la fauna i la flora silvestres. Una bona part d’aquesta Xarxa afecta superfície del mateix camp de tir i de les zones limítrofes. Aquelles zones on cauen projectils de tota mena i que ocasionen incidents com els del mes de novembre passat, quan els morters esclataven al nucli dels Vilars, a Espolla, a pocs metres de cases particulars.

De tot plegat en surt la remor que s’ha convertit en un crit. L’activitat militar a l’Albera és un despropòsit i ha de tenir els dies comptats. Agreujat pel fet que material tan mortífer en mans d’uns incompetents en una zona poblada no anuncia res de bo. Avui no hi ha ningú que desitgi la companyia de l’activitat de la base i del camp de tir. Ningú se’n recorda de quan potser podien tenir algun impacte econòmic en l’economia local. Tot al contrari: qualsevol iniciativa en el món agrícola o en el turisme sap que tenir de fons el soroll dels trets de les armes no ajuda en res.

Desgraciadament, el meu avi, l’Agustinet, no veurà el tancament del camp de tir. L’Alcalde d’Espolla als inicis dels setanta, nomenat pel règim franquista, que es va oposar a l’expropiació, potser tampoc. I tal vegada, quan arribi el moment, molts dels hereus dels qui van dir no a l’ocupació militar no sabran identificar les finques. Però es recuperarà aquest tros de l’Albera per a la comunitat: per anar a contemplar megalitisme, caçar bolets, o senzillament per trescar corriols a peu o en bicicleta. I amb la tranquil·litat de saber que no apareixeran militars que obligaran a marxar per raó d’uns exercicis innecessaris per a una seguretat que ni ells es creuen. Perquè en un món globalitzat on les amenaces arriben per l’especulació econòmica internacional que empobreix els països o pel malbaratament energètic i ecològic que en qüestiona el futur, ja m’explicareu quina seguretat ens volen vendre una colla d’uniformats proveïts d’armes que no saben dominar.

Que tota aquesta història es tanqui més tard o més d’hora depèn en bona part de l’empenta de la gent que obligui a acabar amb les activitats de la base militar Álvarez de Castro. Tothom hi és convidat! ♦