Espai Cedre

Les ulleres de la humanitat

Sovint s’ha considerat que l’objectivitat (o almenys acostar-s’hi tant com sigui possible) és un requisit indispensable per ser bon periodista. Neutralitat, imparcialitat, equilibri, equanimitat... són conceptes que s’observen com un necessari contrapunt a la manipulació, la falsedat o l’engany. Però, per què ha de ser així? Per què un periodista s’ha de mantenir neutral entre víctima i opressor? Per què no pot utilitzar la seva veu privilegiada per denunciar la injustícia o l’horror? És el que el periodista anglès Martin Bell anomena “periodisme d’implicació”: un periodisme conscient, que no es manté equànime entre el bé i el mal, sinó que entén que forma part d’aquest món i que per tant no defuig les seves responsabilitats. Un periodisme que no mira la realitat a través d’una pantalla, sinó que s’apassiona –en el millor sentit de la paraula, res de sensacionalismes– per allò que veu i s’implica en la construcció de la pau. O de la llibertat. O de la justícia.  
No estem parlant de manipular. Ni d’amagar informacions. Ni d’enganyar. Ni tan sols de prendre partit per un bàndol o l’altre, sinó potser tot el contrari: despullar-se de dogmes i mirar el món amb unes úniques ulleres, les de la humanitat. Només d’aquesta manera el periodista aconseguirà implicar-se prou per donar veu a tots els afectats per un conflicte en lloc de limitar-se a posar el micro davant del portaveu de torn. Només així s’adonarà que el llenguatge mai és innocent i que no es té perquè reproduir gratuïtament el llenguatge bèl·lic d’un costat o un altre, convertint els mitjans en una simple corretja de transmissió de la propaganda. Que algunes causes i efectes de la violència són perfectament visibles, però que no cal mostrar només infants mutilats o ofegats al mar. Que sí, que malauradament aquestes imatges són necessàries per sacsejar consciències (ni que sigui de forma momentània), però no serviran de res si no van acompanyades d’explicacions més profundes. I sobretot, constants. Quantes persones es recorden, avui dia, de l’Aylan? Per què dona la sensació que la crisi dels refugiats s’ha suavitzat, quan ha passat exactament el contrari? Per què el desmantellament del camp de refugiats d’Idomeni sembla haver acabat amb l’interès mediàtic  per aquesta qüestió?
Part d’aquestes recomanacions es troben recollides dins del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, sota un annex titulat “Recomanació sobre el tractament de conflictes bèl·lics o armats”. Però no cal anar tan lluny, ni tan sols estar en guerra, per poder exercir un periodisme de pau.  El nostre dia a dia més proper ja ens ofereix ocasions més que suficients per practicar-lo. Periodisme de pau és, per exemple, recordar que les víctimes, siguin d’una guerra, de desnonaments o de violència de gènere, són molt més que un número. Que són persones i que tenen una dignitat. Periodisme de pau és que comunitats com el poble gitano o les persones migrades no siguin només protagonistes de les notícies quan siguin autors o víctimes d’algun succés, sinó que com a peces fonamentals de la nostra societat mereixen un seguiment més acurat. Periodisme de pau és que missatges masclistes, siguin més o menys subliminals, deixin de ser habituals als mitjans de comunicació. I que els propis mitjans siguin també prou responsables per impedir que els seus lectors descarreguin la seva fúria, la seva agror i el seu masclisme a les xarxes socials (alguns comentaris del dia que Ada Colau va tenir el seu segon fill eren d’autèntica vergonya aliena).
Sembla fàcil, es pot pensar. I ho hauria de ser. Però no ho és tant en l’època del click-baiting, en què Internet s’ha convertit en una cursa per aconseguir el màxim nombre de visites, encara que sigui a costa de la veracitat i l’interès públic. Una època en què la immediatesa ha substituït la reflexió, i en què periodistes cada cop més mal pagats han d’omplir hores i pantalles d’informació. Una informació que cada cop es consumeix més ràpid i que sovint no s’arriba ni a digerir. I que contribueix –malgrat no en sigui l’única causa– a l’augment dels fenòmens racistes i d’ultradreta que cada cop proliferen més en les democràcies occidentals.
Fer aquest tipus de periodisme no és fàcil, però sí necessari. Perquè existeixi, tanmateix, també calen lectors amb esperit crític, que no es quedin en la superfície de les coses sinó que hi vulguin aprofundir. En certa manera, lectors de pau. Per això, la Coordinadora d’ONG solidàries de les comarques gironines i la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, amb la col·laboració dels ajuntaments de Girona i Figueres, han organitzat la campanya Periodistes per la Pau, amb l’objectiu d’inculcar en els més joves la necessitat de tenir un criteri propi i exigir una informació respectuosa i de qualitat. Perquè el periodisme és una peça essencial per a una bona salut democràtica, i només ho podrà ser si assumeix la responsabilitat social que li reclamen els lectors, inclosos els més joves. Mai és massa aviat per començar.

Laura Fanals Gubau
V
icepresidenta de la Junta de Girona del Col•legi de Periodistes de Catalunya

Quan la pau és notícia

Us imagineu un diari que només parli de pau? Una emissora que durant una setmana expliqui què fan les escoles de la ciutat per millorar la convivència a l’aula? Una televisió que s’atreveixi a trencar el devessall quotidià de notícies sobre corrupció, amb “bones notícies” a càrrec d’infants de primària? A Girona i Figueres, 4.000 nens i nenes ho han fet possible!

La Judit fa primer a una escola de Figueres. Es posa davant la càmera i explica amb desimboltura que la pilota ja no és un problema a la seva escola. El conflicte del futbol dia sí i dia també, es va dur a l’assemblea i ara s’ha establert el dia “sense pilota” perquè tothom pugui jugar al pati gran. La Zhara i l’Adil, que fan tercer a una escola gironina, ens expliquen com practiquen la mediació en les picabaralles que sorgeixen a l’hora del pati: escoltant sempre les dues versions i buscant el consens. Són petits exemples que mostren com n’és d’important tenir i donar eines a l’alumnat per aconseguir una convivència pacífica en l’entorn més  immediat i com, un cop més, el paper dels mestres és cabdal i no pot limitar-se a una mera transmissió de coneixements curriculars.

I si el rol dels mestres és importantíssim, el dels mitjans de comunicació és imprescindible en la construcció i promoció d’un món i una ciutadania en pau. És per això que a la setena campanya de Pau i Drets Humans que es fa a Girona i Figueres, Periodistes per la Pau s’ha volgut enfocar en els mitjans de comunicació, implicant la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, així com un bon grapat de mitjans locals. El món de la comunicació no tan sols és clau per difondre el missatge de la Pau sinó que el necessitem per construir una ciutadania crítica i compromesa amb la Cultura de la Pau i amb el respecte escrupolós dels Drets Humans. Són els mitjans qui donen a conèixer nous enfocaments dels conflictes socials, qui acosten elements quotidians de la construcció de la pau i qui visibilitzen discursos alternatius al dominant. Són els periodistes els que s’haurien de comprometre amb la societat per tal de reflectir la realitat d’una forma crítica: posant èmfasi en les causes, contrastant les fonts, posant el micro als sense veu... I aquest ha estat un dels nostres objectius, recordar que la pràctica periodística ha d’estar guiada per principis com la justícia social, la convivència i la solidaritat, i donar espai a notícies que acostumarien a passar desapercebudes, tot i que són d’alt interès per a la ciutadania. Mostrar, en definitiva, com transformar el món des de l’educació i la comunicació.

Periodistes per la Pau és, doncs, una nova campanya impulsada des de la Coordinadora d’ONG Solidàries i els ajuntaments de Figueres i Girona, que anualment proposen una activitat als centres educatius, i que l’acompanyen d’una oferta de tallers de pau a l’aula –adaptats a cada cicle– i d’una festa de cloenda que reuneix els participants. El “producte” final – enguany  un Diari de la Pau, falques de ràdio i càpsules audiovisuals– és tan sols una ínfima part d’aquesta campanya tan participada i ambiciosa com és el DENIP gironí i figuerenc, una excusa per materialitzar tot el que s’ha après durant el mes de gener. I les xifres ens avalen: 22 escoles i instituts participants, 150 notícies de pau difoses a la televisió, premsa escrita o ràdio, 163 tallers de pau impartits, 30.000 exemplars del Diari de la Pau repartits a tot Catalunya... Una campanya única al territori català, tant pel seu abast com per la seva originalitat.

Sònia Cervià Vidal
Coordinadora d’ONG Solidàries