Espai fede.cat

Dos anys després d’Aylan: refugiats que es mouen i ho mouen tot

Per com percebem i acollim els altres, els diferents, es pot mesurar el nostre grau de barbàrie o de civilització” (Tzvetan Tódorov)

El setembre de 2015 la imatge d'Aylan, el nen mort a una platja turca, va fer visible un problema en què les ONG treballen de fa anys. Malgrat tots els discursos, campanyes i materials pedagògics, fins que els refugiats no van arribar a les portes d’Europa no van “entrar a l’agenda” ni política ni mediàtica. El novembre de 2015, a la Cimera de La Valletta, Rajoy va prometre que Espanya acolliria 17.000 refugiats i gestionaria20.000 sol·licituds d’asil en dos anys. Malgrat els anuncis d’última hora que afirmaven que el govern acceleraria el ritme d’acollida, s’arriba al setembre de 2017 i s’ha reubicat a menys del 10% de les persones compromeses, i amb el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, que diu que les ONG que rescaten migrants al Mediterrani fomenten la immigració il·legal. En només dos anys hem passat d’una situació on els informes de l’ACNUR i la CEAR rebien una atenció com mai abans a que el tema perdi espais i audiències progressivament, mentre milers de persones continuen atrapades a les fronteres europees o als camps de mig món. En només dos anys sembla que tot hagi empitjorat i que la imatge d’Aylan i l’onada de solidaritat que va despertar no hagin servit de res. Però aquesta només és, només pot ser, una primera lectura.

La “crisi dels refugiats”?
En només dos anys, l’arribada de persones refugiades ha posat en qüestió la pròpia idea d’Europa, i amb ella el seu sistema de valors i bona part dels seus mecanismes institucionals. La crisi no és dels refugiats. La mal anomenada “crisi dels refugiats” ha fet evidents moltes altres crisis a què no s’havia volgut fer front, com ara la de les institucions europees i internacionals. La incapacitat de la UE i l’ONU per fer complir la legislació vigent, o fer complir els nous acords, ha fet palès fins a quin punt aquestes institucions no responen als seus mandats fundacionals i la inconsistència del sistema de governança mundial.

La mal anomenada “crisi dels refugiats” també ha posat de manifest la crisi dels instruments i polítiques de cooperació, acollida i asil i la seva incapacitat per donar resposta a les noves realitats. En el cas espanyol, mentre es repeteix el fals i pervers discurs que cal fer més cooperació internacional “perquè no vinguin”, la realitat és que es redueixen al mínim els pressupostos per treballar als països d’origen, que els acords de cooperació se supediten al control de fronteres i que, a més, es pretenen fer servir els ja exigus fons de cooperació per a l’acollida de persones refugiades. Malgrat el govern català, empès per la ciutadania, ha denunciat aquestes polítiques i se n’ha desmarcat, les limitacions competencials i pressupostàries i la feblesa dels instruments propis d’una banda, i les mancances en coherència de polítiques de l’altra, han provocat fortes contradiccions entre la voluntat manifestada de “voler acollir” i la realitat diària de la població migrada o refugiada al nostre país.

Finalment, la mal anomenada “crisi dels refugiats” també ha passat factura a les ONG. Tot i semblar un joc de paraules, el discurs de les crisis humanitàries ha entrat en crisi. La pèssima gestió d’aquesta crisi humanitària tan propera, el desconeixement històric per part de la ciutadania del sistema d’ajuda (que sovint no distingeix entre ONG i organismes de les Nacions Unides) i les ambigüitats o els silencis de moltes ONG han generat dubtes. Molta gent que s’ha organitzat per donar suport a les persones refugiades ha sentit que no es responia amb la rapidesa o sensibilitat necessàries, i ha qüestionat tant la independència de moltes organitzacions com la nostra capacitat d’adaptació o coordinació.

Aterrant la justícia global en discursos i estratègies
“Per com percebem i acollim els altres, els diferents, es pot mesurar el nostre grau de barbàrie o de civilització”. Aquesta frase de Tódorov s’incloïa al Pla de Protecció Internacional aprovat el gener de 2014 a Catalunya. La presidenta de la federació d’aquell moment, Míriam Acebillo, va fer-la servir al Parlament per denunciar que era inadmissible que el Pla recent aprovat estigués dotat amb un ridícul pressupost de 600 euros, quan ens trobàvem al mig d’una de les crisis de refugiats més greus de la història”. Per al sector i les ONG especialitzades va resultar del tot desconcertant que, en qüestió de dies, l’any 2015, es passés d’ignorar totes les alertes a convertir “la crisi dels refugiats” a Europa en tema prioritari de l’agenda internacional. Davant l’enorme interès social pel tema, alimentat pels mitjans i les xarxes socials, a la federació es va organitzar de seguida un grup de treball d’ONG i les prioritats van ser, com sempre, generar discurs i acció col·lectiva, i construir xarxa amb altres actors. Es va veure clar que calia aprofitar el moment per visibilitzar la problemàtica en tota la seva dimensió i tota la feina que ja feien les ONG, però sobretot que resultava una immillorable oportunitat per aterrar el concepte de justícia global que la vella-nova federació havia adoptat.

Així, la realitat de les persones refugiades ha estat de facto el primer tema que s’ha treballat a la federació amb lògica i visió de justícia global. Per primera vegada han compartit espais de treball ONG que treballen en l’atenció directa a persones desplaçades o refugiades –en origen, trànsit o aquí, a Catalunya, en acollida– i en l’anàlisi i la sensibilització sobre moltes qüestions directament relacionades (conflictes i migracions, principalment). Les pròpies entitats han pres consciència de la complexitat del tema: tant de la multiplicitat de factors polítics i econòmics que, interrelacionats, provoquen els desplaçaments de persones arreu, com de les conseqüències que aquests tenen en les societats d’acollida. Aquesta visió panoràmica s’ha traslladat, de manera més o menys explícita,  a tot el treball realitzat durant aquests dos anys.

D’altra banda, Lafede.cat ha estat present als principals espais de treball i coordinació a nivell social i institucional, i ha realitzat un important sobreesforç per fer de pont entre organitzacions, administracions i moviments socials. Aquesta centralitat ha permès manegar molta informació i s’ha fet molta feina també de caire informatiu i pedagògic. Així, s’han atès multitud de consultes ciutadanes sobre com ajudar les persones refugiades, s’ha elaborat un decàleg al respecte que s’ha convertit en un dels textos més compartits de la web, i s’han facilitat recursos als periodistes per fer millors cobertures sobre les donacions humanitàries, el dret internacional, el sistema d’asil o les migracions internacionals. Entitat impulsora de Stop Mare Mortum des del primer moment, el desembre de 2016 vam organitzar conjuntament una trobada internacional sobre mobilitat internacional. Hem donat igualment suport a la Campanya Casa Nostra Casa Vostra, i ara a la campanya Veniu ja, i hem impulsat un recurs contra l’Acord UE-Turquia amb entitats d’altres sectors. La voluntat de construir xarxa amb una mirada àmplia ha convertit la federació en l’espai de referència per a tots els actors que hi treballen.  

I si a nivell social hem participat, directament o a través de les organitzacions federades, en multitud de xarxes i plataformes, aquestes noves lògiques també s’han promogut i traslladat a l’àmbit institucional. La federació ha participat als diferents espais de coordinació oberts per la Generalitat, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i l’Ajuntament de Barcelona. La “crisi” de les persones refugiades ha trencat amb les lògiques sectorials i el Comitè per a l’Acollida de les Persones Refugiades, creat dins el Departament de Benestar Social i Família, incorpora molts altres departaments i administracions, així com també membres del l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. L’Ajuntament de Barcelona, per la seva part, també ha començat a treballar amb una lògica més integral, amb actuacions creuades del pla de Ciutat Refugi de Barcelona, el SAIER (Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats), la Direcció de Serveis i Relacions Internacionals i la Direcció de Justícia Global i Cooperació Internacional.
 

El repte de la complexitat
L’acta de la primera reunió del Grup de Treball sobre (persones) Refugiades de la federació va recollir que calia “sostenir en el temps la reacció solidària i aportar elements per evitar una resposta puntual i només emocional, i per ajudar a entendre el caràcter polític i de justícia social del fet que les institucions assumeixin l’acollida de persones refugiades”. Dos anys després, el tema s’ha convertit en un eix estratègic al pla de treball, i el grup ja no es diu de Refugiades sinó de Migracions.  

Tant fruit de la reflexió interna com pels contactes amb organitzacions europees o mediterrànies, la junta i les organitzacions federades han optat per obrir el focus i deixar de parlar de la crisi europea dels refugiats. El consens generalitzat és que, malgrat les dificultats, cal parlar dels conflictes més enllà de Síria, cal parlar dels desplaçats i refugiats oblidats arreu, i de migracions en general. Sense deixar de parlar de persones desplaçades o refugiades, sense oblidar-les, cal qüestionar totes les categories existents fins ara i superar-les (per què no parlem de refugiats pel canvi climàtic o refugiats per raons econòmiques o refugiats per fam?) i obrir el debat sobre el dret a la mobilitat internacional.

I sí, les problemàtiques són complexes i els abordaments han de ser-ho. L’especialització és necessària però la compartimentació de les anàlisis i les propostes de solució no ajuda a la comprensió ciutadana ni a la incidència política. Després de més d’una dècada parlant de la globalització d’una manera massa esquemàtica toca, per responsabilitat, manegar un discurs més global i complex en la línia del que ha succeït amb la fam i la pobresa, emmarcades ara pel discurs de la desigualtat.

Cal potser començar a reconsiderar les estratègies de treball tradicionals si de debò volen orientar-se cap a la justícia global. Cada vegada resulta més complicat exigir a les diferents administracions coherència de polítiques si no treballem la incidència en el mateix sentit: ens cal vincular d’una manera més estreta les accions i propostes en matèria de polítiques socials i de ciutadania amb les d’acció exterior, cooperació internacional, pau, drets humans, asil i refugi i migracions.

Si el Pla Àfrica, la gestió de la frontera Sud i els CIE han estat punta de llança de les polítiques migratòries europees, cal prendre consciència que la crítica i resposta social coordinada a aquestes polítiques constitueix l’acte de resistència civil necessari per impedir que s’aprofundeixi i es consolidi l’Europa fortalesa. En un moment d’augment d’agressions racistes i de criminalització de la solidaritat, ja sigui limitant o qüestionant l’acció de les ONG que rescaten migrants al Mediterrani o castigant aquells que ajuden els migrants als nostres carrers o als vols de deportació, no és una qüestió menor el fet de fer front a tots els discursos i mecanismes que legitimen majors nivells de racisme social i institucional. Es fa també necessari encarar els processos rampants d’exclusió generats en el si del capitalisme globalitzador per frenar la xenofòbia. Igualment, si Catalunya lidera, al sud d’Europa, la lluita perquè les empreses transnacionals respectin els drets humans –amb l’aprovació al Parlament del Centre d'Avaluació dels Impactes de les empreses catalanes a l’exterior– seria absurd no connectar en algun punt, o d’alguna manera, aquesta línia de treball amb les lluites dels treballadors i les treballadores migrants a Catalunya ja siguin manters, Kellys, temporers de Lleida o escorxadors d’Osona.

“Per com percebem i acollim els altres, els diferents, es pot mesurar el nostre grau de barbàrie o de civilització”.L’últim repte, i potser el més difícil, serà superar la nostra mirada paternalista i etnocentrista i començar a treballar d’una manera més horitzontal amb els actors del sud i amb els propis migrants i refugiats. Iniciatives com la de la Xarxa europea i transnacional de migrants per tal d’identificar i jutjar tots els responsables de les vulneracions de drets humans en les rutes migratòries, amb la convocatòria d’una sessió específica del Tribunal Permanent dels Pobles, poden ser un primer pas en aquesta línia. No serà fàcil, però cal avançar també en el treball conjunt amb col·lectius de migrants a casa nostra, o en trobar espais que permetin escoltar la veu i les propostes de les persones que cerquen refugi o que ja disposen de l’estatus de refugiats, per tal no només de millorar els actuals mecanismes d’asil, refugi i acollida, sinó la pròpia visió de la justícia global i les estratègies prioritàries per aconseguir-la.

Potser la foto d’Aylan i tot el que va venir després no va servir per al que semblava evident que havia de servir. Però al si de la federació sí que ha provocat canvis que han remogut els fonaments, i que han reorientat la visió estratègica i el pla de treball a futur.