el davantal

La tortura, encara

“Em va aixecar el jersei i vaig quedar amb els pits descoberts perquè m’havien pres els sostenidors. Em van baixar els pantalons i les calces fins als turmells, forçant-me. Llavors un d’ells em va obrir les cames amb força mentre la resta continuava cridant, amenaçant i donat-me cops al cap.
No sé en quin moment, enmig dels cops, van simular que m’asfixiaven amb una bossa. Llavors, feien veure que em deixaven tranquil·la i tot seguit tornaven els cops, els insults, les amenaces i les humiliacions.
Després em van posar mig cos sobre una taula amb el cul enfora i em deien que em violarien. Em tiraven aigua entre les cames i es divertien tocant-me el cul amb una corda.
Em van posar una peça metàl·lica a la mà i em deien que me la ficarien per la vagina i per l’anus. Em tornaven a picar el cap i em tiraven aigua a la cara perquè no m’adormís. Llavors vaig començar a explicar el que suposava que volien sentir…”

És el testimoni de Sandra Barrenetxea contra quatre guàrdies civils acusats de tortures i abusos sexuals durant la seva detenció, l’any 2010, en el marc d’una operació contra l’esquerra independentista basca.

Hi ha una explicació des del clavegueram estatal que explica la seva detenció. Nou dies abans, ETA havia enviat unes imatges a la BBC anunciant “la fi de les accions defensives”. I posteriorment, l’octubre del 2011, anunciaria la fi de les accions violentes.

Però no ens importen les desraons ni el context. Ens preocupa que a l’Estat espanyol encara s’observi un cert clima d’impunitat en casos de tortura com aquest. Ens preocupa que, una vegada més, l’escenari fossin les dependències de la Dirección General de la Guardia Civil, a Madrid. Ens preocupa que les càmeres d’aquell recinte estiguessin apagades, tal com relata l’expedient judicial de la denúncia interposada per Sandra.

Ens preocupa que quan la causa arribi a judici, aquest any 2017, la identitat dels quatre guàrdies civils acusats sigui preservada i el seu rostre pixelat. Ens preocupa que la fiscalia –sí, aquesta fiscalia tan gelosa per a segons què–, ja hagi anunciat que ni tan sols serà present al judici perquè descarta, d’entrada, l’existència de tortures.

I ens preocupa, molt, que un cas aterridor de tortures no ocupi espai a cap mitjà estatal malgrat els esforços de la fundació Euskal Memoria (Memòria Basca), que de forma tossuda i determinada ha recopilat i documentat fins a 5.657 casos de tortures per part de funcionaris públics.

I per això hem ofert aquest davantal a la Sandra i a la fundació Euskal Memoria. Perquè la nostra sensibilitat i la nostra lluita en la defensa i promoció dels drets humans no pot ser directament proporcional a la distància del conflicte. Perquè sentim vergonya d’un sistema de mitjans generalistes que dedica més espai a les tortures de les presons sirianes d’Al-Assad que a les que ocorren a pocs quilòmetres de les seves redaccions.

I sí, també, perquè massa ONG que clamarien al cel sobre casos similars als campaments sahrauís, al Tibet o a Colòmbia, se sentirien incòmodes denunciant un cas així.

Finalment, o són tots els drets, per a tothom i arreu, o les nostres reivindicacions tenen un punt d’impostura, de facilitat i de comoditat.

Ah, per cert, si dubteu de la credibilitat del testimoni, dir-vos que el Tribunal Europeu dels Drets Humans ja acumula sis condemnes contra l’Estat espanyol per negar-se a aclarir allò que passa en els seus centres de detenció.