Opinió

El dia del dia

El dia internacional de les dones, de la síndrome de Down, de l’orgull LGTB(QI...). Si pertanys a un col·lectiu a qui li dediquen un dia, estàs fotut: vol dir que la resta de l’any no està pensada per a tu. La vius, és clar, la resta de l’any, com tothom. Però no exactament com tothom. Com menys se’t noti que tens un dia especial, més tranquil·lament podràs viure. És a dir, com més «normal» semblis, menys dificultats tindràs en la teva vida diària.

Ningú no és normal, en el fons. Tothom té aquella excentricitat que potser no confessa, que segurament no publicita. Si és fàcil de dissimular, felicitats! Pots anar per la vida de normal. Si tens trets físics fàcilment distingibles, com el color de la pell o una fesomia concreta, o si no et vesteixes com marca la norma, malament. Les persones amb neurodivergències menys evidents a primera vista, com ara l’autisme, tenen més possibilitats de no ser discriminades que no pas les que es detecten de seguida, com la síndrome de Down. Les dones trans que tenen un físic menys normatiu tenen moltes més possibilitats de ser atacades pel carrer que les dones que semblen cis, i aquestes darreres tenen més possibilitats de ser agredides que no pas els homes que semblen cis (ho siguin o no).

És comprensible, doncs, que molta gent, si pot, «amagui» la seva diversitat. En pot dependre la supervivència, però fins i tot en casos que no són extrems, una vida en què es passa desapercebut és més fàcil de viure. Ara bé, a quin preu? Quan una dona que té una parella del mateix gènere arriba dilluns a l’oficina, en la conversa sobre el cap de setmana tothom explica què ha fet amb la seva parella heterosexual, ha de plantejar-se dues coses: en primer lloc, estic segura que no em discriminaran per la meva orientació sexual, si parlo de la meva companya? En segon lloc, fins a quin punt renuncio a una part important de mi mateixa a canvi de semblar heterosexual o, com a mínim, de no assenyalar-me com a no heterosexual?
La tensió entre l’aprovació dels altres i no només el dret, sinó la necessitat de mostrar-te tal com com s’és, no és fàcil de suportar. Els comentaris ofensius que molts consideren «només acudits», i que massa gent riu, són com sagetes que es van clavant a la carn de qui els ha de suportar amb un somriure tot i que formi part del col·lectiu degradat. Tots hem estat al típic dinar d’empresa en què s’expliquen acudits de mariques o de negres, de dones o de subnormals, sense que ningú es pari a pensar com contribueixen a normalitzar l’opressió, a fer sentir els que en són blanc aliens a la «normalitat», que és com dir al dret a ser.

No sé quants cops he sentit a homes demanar «i per a quan un dia de l’home?», o a persones heterosexuals exigir un dia dels heterosexuals. Tinc notícies per a vosaltres: no teniu dia perquè no us cal. Teniu la sort de viure feliçment ignorants de saber què vol dir que el món no estigui pensat perquè hi visquis amb tots els drets i totes les oportunitats. Teniu la sort que ningú no es rigui de vosaltres pel simple fet de dur una etiqueta clavada al front o, encara pitjor, que a ningú no li passi pel cap insultar-vos o pegar-vos perquè us feu un petó amb la vostra parella o camineu tan tranquils pel carrer. Disfruteu tots els dies de l’any i no ens els amargueu a la resta, doncs.

Bel Olid