el davantal

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
(...)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

L’exili també som nosaltres. L’hivern de 1939 més de 465.000 persones van buscar l’exili des de Catalunya a través dels passos gelats del Pirineu. Una d’aquestes persones va ser el poeta Joan Oliver, Pere Quart. Vuit anys més tard, l’any 1947, a l’exili xilè, va publicar uns versos que resumeixen en una sola poesia l’experiència dels qui han de fugir de casa buscant refugi.

Ho recordem perquè tot i l’obvietat és important repetir que la xacra dels refugiats no és nova ni neix a partir de la guerra de Síria. Si la guerra forma part indestriable de la història humana, com la desigualtat i l’empobriment, els refugiats en són una conseqüència directa.
Haurem d’aprofitar, doncs, que l’emergència dels refugiats és notícia i deixa d’estar silenciada a les fronteres d’Europa, per assumir que aquesta és una qüestió central per a les polítiques interiors i exteriors dels Estats europeus, i per interioritzar que no parlem de crisi passatgera sinó d’una qüestió l’abordatge de la qual dibuixarà el nostre futur com a europeus.

Fa anys que els organismes de les Nacions Unides alerten de l’augment exponencial de refugiats arreu del món. Fa només dos anys, ACNUR va fer una crida internacional perquè per primera vegada el nombre de refugiats –oficials, és a dir, documentats per aquest organisme– arribava als 60 milions de persones. Tot seguit, UNICEF reblava el clau informant que pràcticament la meitat eren infants, dels quals fins al 40% podien ser menors no acompanyats. I aquests organismes internacionals ens avisen, encara, de la dinàmica creixent d’aquestes xifres: una mitjana de 4.661 persones han d’abandonar cada dia casa seva per convertir-se en refugiats. Cada dia.

Per afrontar aquest repte gegant, potser hi ha dues perspectives que ens hi poden ajudar. Una actua sobre l’emergència humanitària que vivim i, la segona, treballa per evitar que es produeixi.

Sobre la primera, l’advocat August Gil Matamala recorda que el dret d’asil és un dret internacional del qual pot gaudir qualsevol persona fora del seu país de residència en cas de persecució, tal com especifica en el seu article 14è la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada i proclamada, el 10 de desembre de 1948, per l’Assemblea General de les Nacions Unides. No és un tema menor, perquè la no aplicació del dret d’asil per part d’un estat que assumeixi la Declaració Universal dels Drets Humans implica l’incompliment de la normativa internacional. No es tracta, doncs, de crear noves legislacions sinó de fer complir el mandat de les que ja existeixen. I som les respectives ciutadanies les que hem de reclamar i exigir-ne el compliment per garantir respostes immediates i segures per a la població refugiada.

La segona perspectiva es refereix, sobretot, a les causes. Quan no imposem límits al comerç d’armes o acceptem interessos polítics subjugats, per exemple, a l’accés a recursos naturals fòssils, estem facilitant el manteniment o l’aparició de guerres, més o menys sorolloses, que compten entre els seus efectes immediats amb l’aparició de noves crisis de refugiats. Per contra, la defensa i la promoció de processos de resolució pacífica de conflictes, la penalització del tràfic d’armes de tota mida o la recerca de models de consum de proximitat respectuosos amb el medi ambient incideix, també de forma directa, a evitar que es generin noves onades de refugiats.

Hem de garantir els drets dels refugiats que arriben a la tanca de Melilla, a la benzinera d’Idomeni, al port de Lampedusa, als camps de Kenya i o als de Pakistan, sí; però sobretot hem de fer possible, amb la nostra acció, la transformació d’un sistema de relacions polítiques i econòmiques a l’escena internacional que s’ha demostrat inútil per salvaguardar la vida i la seguretat de la població més vulnerable del món.

Som les respectives ciutadanies les que hem de reclamar i exigir el compliment de la legislació internacional per garantir respostes immediates i segures per a la població refugiada.