Evito les opinions sobre el cost humà de l’exili i la presó, sobre l’atac contra les institucions legítimes de Catalunya i contra les persones que les ocupaven per decisió democràtica. Persones més doctes i més sàvies que jo ja ho han fet en aquesta magnífica edició extraordinària.

Digueu-me poc sensible però prefereixo que això ho facin uns mentre altres mirem de posar fil a l’agulla, precisament, per acabar amb aquesta situació de patiment. Una situació de patiment que no és d’uns quants sinó que tenalla bona part de la societat catalana.

Dic que les evito perquè algú o alguns ho havíem vist des de feia temps. El tarannà antidemocràtic de l’Estat, la situació dels presos als centres penitenciaris de l’Estat, la sagnia econòmica, la capacitat de crear situacions de violència, la manca de resposta automàtica des de l’exterior –aquest és un procés lent–, la necessitat de no explicar tota la feina però tenir-la tota feta…

Així que sense perdre ni un sol segon en retrets que no treuen cap a res, sí que us demano que, si ja ho veieu clar, ens posem a treballar i bastim la República que ens cal.

 

Hem vist les cartes de cadascú, sabem com juga cada jugador. Ells, les porres, la força i la intimidació. Nosaltres, les urnes i la resistència pacífica

Perquè si aquesta situació que patim té algun avantatge és que ha eliminat qualsevol camí del mig: o estàs per tenir un Estat o assumeixes que tens un Estat en contra; o vols una justícia que mereixi aquest nom o et quedes amb la injustícia que ens jutja; o estàs per respectar les urnes o estàs per apallissar els que volen votar.

La paradoxa és que l’Estat mateix ens ha ofert una quarta oportunitat (en un altre moment escriuré sobre les tres oportunitats, sota el meu parer, perdudes: 3-O, 10-O i 27-O) per culminar allò que resta per fer. L’Estat que somnia amb una majoria unionista es trobarà als morros (si les forces independentistes són capaces de seguir mobilitzant la gent) amb una nova majoria independentista. I aquesta majoria independentista i la seva representació parlamentària i governamental ja no tindrà cap excusa per no culminar la feina que li ha estat encomanada i que no és altra que la República de Catalunya comenci a caminar amb determinació, iniciï el procés constituent, cerqui els suports internacionals que pertoquen, i consolidi la República en base a aquest suport sòlid que hauria de sortir dels comicis del 21-D.

Hem vist les cartes de cadascú, sabem com juga cada jugador. Ells, les porres, la força i la intimidació. Nosaltres, les urnes i la resistència pacífica. Ens cal aquest darrer sacrifici –molts en van fer un tast l’1-O– de molts de nosaltres per assolir l’objectiu i aconseguir aquest país millor que desitjaven i pel que varen lluitar els nostres avantpassats i que volem pels nostres fills i nets. El Sr. Millo va dir fa pocs dies que no és cert que l’Estat empraria els màxims ressorts de violència… ara sabem que les nostres intuïcions i informacions, traduïdes en pors, no eren certes. Ho veurem ben aviat i, si és així, no hem de patir: democràticament ho tenim guanyat!

Ara que ja sabem qui som i com es diu cadascú, ara que sabem fins on arriben i on podem arribar, ja podem dir les coses pel seu nom: no anem a Ítaca ni enlloc. Ens quedem aquí i construïm la República.