Aquest procés d’independència ha estat marcat per dues obsessions: la dèria de comunicar aquest procés a l’exterior, i la dèria de centrar el nostre espai comunicatiu en l’Europa continental.

Per bé que penso que són dues fixacions positives pel procés, caldria fer petites correccions en aquest rumb. M’explico. L’eix anglo-americà s’està allunyant de part de l’establishment europeu. Un establishment europeu al qual no li interessa cap tipus d’inestabilitat. Com per exemple, la independència de Catalunya.

 

Aquest procés pot arribar a bon port si hi ha una ampliació d’aliances, però aquesta feina s’haurà de fer de manera subjacent, sense tuits

D’una banda, l’eix anglo-saxó aposta per una Europa diferent, més basada en l’economia i la lliure circulació de capitals que no pas en una Europa política. En aquest sentit, si tenim en compte que una Catalunya independent quedarà fora de la Unió Europea, la política exterior catalana s’ha d’emmirallar en els països que aposten per una Europa del lliure comerç, més que no pas per una Europa política. Catalunya ha de començar a parlar de l’europeisme geogràfic, i no tant de l’institucional.

D’altra banda, s’ha confiat massa en la comunicació com a eina de política exterior. És a dir, de les comunicacions polític vis-a-vis polític. Quan, ens agradi o no, els polítics van i venen, i l’Estat és el que es manté. Caldria que, d’ara endavant, es prioritzessin els canals amb l’Estat profund, i no tant el superficial, epitomitzat pels polítics. Ens ha de preocupar més qui hi ha al darrere de les organitzacions, que no pas la cara visible. En aquest sentit, la diplomàcia pública és una contradicció en els termes.

Com a corol·lari, aquest procés pot arribar a bon port si hi ha una ampliació d’aliances, però aquest procés s’haurà de fer de manera subjacent, sense tuits i sense notes de premsa. Perquè les relacions internacionals tenen una gran part que tracta de fer xarxa, fer contactes, a l’ombra de les institucions i dels canals oficials. Per atènyer aquest objectiu, calen estaments no governamentals que comptin amb la confiança del polític. Aquests estaments han de ser el pont de comunicació entre governs i corporacions. I dic corporacions perquè no podem oblidar que el món està fet d’estats sobirans i llurs governs. Però també corporacions, i esquemes de poder que se situen fora de l’oficialitat governant i, aquí, Catalunya també hi ha de ser.