Quan l’agenda global esclata a casa no val a mirar cap a una altra banda. Aquesta és la reflexió que bona part dels actors catalans de cooperació, solidaritat, pau i justícia global han hagut de fer de pressa i corrents durant els darrers dies, mesos i anys. Molts d’ells no s’imaginaven que haurien de treure la pols a les velles reivindicacions que havien defensat sota l’ombra del franquisme i durant la Transició, però els cops de porra, agressions i empresonaments han despertat la societat civil del país.

De la mateixa manera que factors com la crisi econòmica o el fenomen de les migracions forçades a Europa van provocar que el món de la cooperació reflexionés sobre la necessitat d’aplicar la coherència de polítiques, treballant localment el que es defensava globalment, adaptant l’agenda dels objectius de desenvolupament sostenible que supera la lògica Nord-Sud tractant les desigualtats globalment, la situació de vulneració dels drets individuals i col·lectius a l’Estat espanyol ha provocat el mateix efecte. Però no ha estat un camí senzill ni planer.

 

En aquest marc de vulneració dels drets civils i polítics, el moviment de cooperació i solidaritat ha adquirit la majoria d’edat. Prova d’aquest compromís ha estat En Peu de Pau o la Taula Catalana per la Democràcia

Durant molts anys el sector de la cooperació va viure d’esquena al procés d’emancipació nacional català. I malgrat que moltes entitats i organitzacions no governamentals sempre hem defensat els drets col·lectius a casa nostra i arreu del món, no fou fins la posada en marxa del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i la incorporació al mateix de LaFede.cat que la majoria d’actors de cooperació i solidaritat van incloure els drets col·lectius dels catalans com una prioritat. Un compromís que va tenir continuïtat a través del Pacte Nacional pel Referèndum, tal i com havien fet en el passat en diversos espais entitats arrelades al territori i vinculades a les coordinadores de moviments solidaris i ONG de Girona i Lleida, mitjançant iniciatives locals.

En aquest marc de vulneració dels drets civils i polítics, el moviment de cooperació i solidaritat ha adquirit la majoria d’edat. Prova d’aquest compromís ha estat la participació activa en espais creats des d’aquest entorn, com #somdefensores, En Peu de Pau o la Taula Catalana per la Democràcia, o com els posicionaments explícits on el sector s’ha manifestat de manera clara contra les agressions feixistes al carrer, per l’alliberament dels dirigents d’Òmnium i l’ANC i dels membres del govern de la Generalitat democràticament escollits i injustament empresonats, la fi de la persecució del Govern a l’exili o la retirada de l’article 155 de la Constitució, entre d’altres.

El dia 1 d’octubre milions de persones van votar a favor que Catalunya esdevingués una República, en un referèndum fet amb un Estat en contra, que va dinamitar les garanties democràtiques i els drets civils de la ciutadania que volia votar, i va posar en risc la seguretat de milers de persones. I això pocs mesos després que aquesta mateixa ciutadania respongués exemplarment davant d’uns atemptats terroristes que va rebutjar sota el crit #notincpor amb una mostra evident de maduresa i cohesió reconegudes arreu del món, mentre l’Estat va brillar per la seva absència.

Després dels fets d’octubre, una nova agenda antirepressiva s’ha imposat en un procés d’emancipació nacional que encara no s’ha resolt definitivament. En aquest context, les organitzacions de cooperació, pau i solidaritat hem de ser conscients que l’agenda antirepressiva que ens ocuparà no pot ni ha de condicionar l’agenda democràtica on l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació forma part del nucli del problema polític que cal resoldre si no volem patir una involució de drets i llibertats que ens retornarà al pitjor del nostre passat. No hi ha dreceres.