Les universitats són sovint els records desendreçats de les que han tingut la sort, la possibilitat, de passar-hi. Què hi vam aprendre, de què ens vam titular i quina gent hi vam creuar. Són també professors i tots els impactes vitals que, tot i que viscuts fora, associem al període universitari.

Les universitats poden ser un dels focus principals de la política educativa d’un país, poden ser espai de prestigi i alhora de descobriments. Son talaies de persones sàvies, referents en molts casos. Les universitats són els seus campus. I també són les seves mobilitzacions.
I en la història de les universitats catalanes hi guardem moments àlgids de protesta. Durant el franquisme i fa no pas tant.

August Gil Matamala, qui va ser advocat de molts estudiants represaliats durant aquells anys, manté a la memòria les estratègies de defensa. Davant aquells tribunals, no es podia fer altra cosa que ser imaginatiu, que buscar aquell element que permetés fer creure que la pancarta havia caigut a les mans per error, que les octavetes havien de ser relatives als 25 años de Paz i que algun altre estudiant, comunista, potser, els havia fet una mala jugada… Calia retornar els estudiants compromesos a la universitat sempre que fos possible. L’antifranquisme no es podia permetre no tenir-los en actiu. Tampoc eren tants, malgrat avui sembli que tothom havia corregut davant els grisos. Però no hi havia només els tribunals per castigar estudiants que feien envolar octavetes a l’edifici històric de la UB,  hi havia també el Rector. Aquell que va expulsar 166 alumnes a perpetuïtat, que va expulsar també 69 professors, que va obligar 15.000 alumnes a rematricular-se de nou i que va ordenar infinites incursions policials a la universitat durant la dictadura. Ell mateix, el pare de Julia García-Valdecasas Salgado (Barcelona, 1944-2009).

 

Podríem parlar de totes les altres universitats dels Països Catalans, i ens menjaríem tota la revista explicant les universitats des de la perspectiva de les seves mobilitzacions

La mateixa. La de l’entrada de la policia al campus de la UAB en motiu de la visita de José María Aznar com a president del Govern espanyol. Érem al 1999. Aleshores, tant el PSC, com ICV i ERC van condemnar l’actuació policial i van dir que recordava les càrregues durant la dictadura franquista. Els rectors de les 512 universitats europees van condemnar també l’actuació policial.
Anys després, el 2009, 53 estudiants que havien ocupat el rectorat de l’edifici històric de la UB el novembre del 2008 per tal de protestar per l’aplicació del que es va conèixer com a “Pla Bolonya” anaven a judici. El que es recorda, però i sobretot, va ser el desallotjament del 18 de març de 2009 per part dels Mossos d’Esquadra. Un desallotjament que va prosseguir amb càrregues i detencions als carrers. Actuació polèmica. Joan Saura n’era el responsable polític.

A la UAB, hi hagué també fortes càrregues el març de 2008. Però a diferència de deu anys abans, era el rector qui sol·licitava l’entrada dels Mossos d’Esquadra a la Facultat de Lletres. Alhora, es van instruir 33 expedients disciplinaris a estudiants, es va proposar l’expulsió de 28 d’ells per períodes que anaven de l’1 als 11 anys.

I seguiríem, i podríem parlar de totes les altres universitats dels Països Catalans, i ens menjaríem tota la revista explicant les universitats des de la perspectiva de les seves mobilitzacions. Però no tenim temps, perquè tenim 25 estudiants, un professor i un treballador de serveis de la UAB, que s’enfronten a més de 300 anys de presó i a ser embargats per satisfer una fiança de 511.835,05€ per assegurar responsabilitats civils.

I ara urgeix veure com afrontem aquestes peticions sense precedents. Com encarem l’escalada repressiva i l’evident voluntat exemplificadora d’aquest procés que, per primera vegada des del franquisme, intenta apuntar a una trama organitzada a nivell criminal identificant organitzacions sindicals i polítiques, així com a professors, com a artífexs del mal. Urgeix saber on seran els rectors d’aquí i d’arreu. Urgeix saber on seran els partits i la intel·lectualitat. Urgeix saber si volem anar més enllà de García-Valdecasas, el pare, i la filla junts.  ♦