No és possible que estiguem escrivint aquest número especial de la revista ONGC per reivindicar llibertats fonamentals que crèiem assolides a la Catalunya del 2017. No és possible i no hi ha dret.

No hi ha dret de moltes coses. Però sobretot, no hi ha dret que 12 persones hagin hagut de dormir a la presó –A LA PRESÓ!– ni que sigui una sola nit, per defensar unes idees basades en la democràcia i en la llibertat. Tampoc no hi ha dret que es vulgui tapar que són –oh, i tant, que ho són– presos de consciència.

No hi ha dret que les institucions de govern escollides lliurement siguin arrabassades per un article de la Constitució interpretat de manera interessada, ni que una part dels membres del Govern hagin cregut –ni per un moment– que estaven més segurs marxant del país.

 

 D’ençà d’aquell primer diumenge d’octubre, que ens hem llevat. Masegats i dolorits. Però desperts tot d’una. Fins aquí podíem arribar!

No hi ha dret, tampoc, que el concepte ‘violència’ s’interpreti de manera tan lleugera, que posi en perill el dret de manifestació dels ciutadans. De tots, independentment de què votin o pensin. Perquè aquest és un precedent delicat i contundent que tant de bo no es repeteixi mai.

No hi ha dret que es negui reiteradament el dret de consulta perquè un poble pugui triar de quina manera vol ser administrat i a qui li vol cedir el govern. Així com tampoc no hi ha dret que hagis de viure amb la sensació que la Justícia i les forces de seguretat poden emmordassar les teves idees, abans que la corrupció i el crim.

I no hi ha dret a sentir dir que tens dret a votar, però ves amb compte a qui votes perquè tot això es pot tornar a repetir.

Però sobretot, si d’una cosa no hi ha dret, és que no s’hagin trobat les vies de diàleg necessàries per solucionar un dilema que és polític. Perquè els ciutadans sí que han estat a l’altura. La gent ha votat. Ha triat. Ha nomenat un govern legítim. Ha defensat les urnes. L’última vegada, posant-hi literalment les costelles. I ha sabut sortir al carrer tantes vegades com ha calgut, cívicament, de manera exemplar, ordenada i des de fa anys, per reclamar diàleg, un referèndum, la independència, la pau social i –el que menys ens hauríem imaginat haver de reivindicar ara i aquí– la llibertat pels presos. Que potser ens ho mereixíem tot això?

Els que vau viure la dictadura franquista i vau haver de bregar per defensar i exercir els vostres drets ciutadans –moltes vegades des de la clandestinitat més compromesa– ens haureu de pessigar molt fort, perquè els que vam néixer a partir de 1978 encara no ens ho podem creure. Us en sentíem històries, però no ho havíem vist mai. Per no parlar dels xennials, dels millennials, o de qualsevol generació posterior per als quals la llibertat d’expressió i de pensament funcionen a base de clics i tuits; i el dret de reunió i el dret de vot ni tan sols se’ls plantegen, perquè formen part de la seva normalitat més absoluta.

Ens haureu de pessigar i ens n’haureu d’ensenyar també. Perquè res d’això no estava en dubte. Fins ara. O potser sí. I no ens n’havíem adonat; crèduls i endormiscats com hem estat per la “intocable” Transició.

D’ençà d’aquell primer diumenge d’octubre, que ens hem llevat. Masegats i dolorits. Però desperts tot d’una. Fins aquí podíem arribar! Com de greus poden arribar a ser les idees, que ni tan sols les puguem expressar i debatre amb naturalitat, sense confrontació, en un parlament o en unes urnes? Per què tan poca altura política? Què pot valer més que els nostres vots, nets i transparents? Alguns ara sabran que la democràcia no viu de l’aire. Que l’hem de revisar sovint –cada quatre anys preferiblement– i que l’hem de fer habitable per a tothom. Que l’hem de cuidar entre tots.

L’11 de novembre de 2017 ho vam tornar a fer. Seria bonic recordar aquell vespre com la Nit de la Llum. La llum de desenes de milers de llanternes, brandades cap al cel de Barcelona per demanar llibertat. Però sobretot per il·luminar el camí i que la política es posi a l’altura de la llum.