En tots els ordres de la vida sovint prenem decisions en situació d’incertesa. Agregar les preferències col·lectives a partir d’aquestes opcions és un dels principals reptes de la teoria de l’elecció social que afrontem com a societat. En aquelles incerteses que són recurrents i de les què en guardem registre ex post, tot i que hagin estat en el seu moment impredictibles, hi podem assignar probabilitats. L’avi sempre em deia de petit que si en pondre’s el sol el cel de l’illa era vermellós, el dia següent seria ventós i no podríem sortir a pescar. No sempre l’encertava, però ho feia més que no errava. De les contingències no recurrents que ens poden passar una vegada a la vida i no en tenim experiència ni propera ni llunyana en sabem molt menys. I el que solem fer és una avaluació: estem a gust tot plegat amb el que hem fet quan la cosa més dubtosa de les que hem decidit continua essent millor que la millor de les alternatives que no hem adoptat.

En aquesta disjuntiva ens trobem molts quan avaluem el futur de l’economia catalana en els nous escenaris que la política proveeix. Cadascun d’ells té pros i contres: seguir com ara o arriscar. La certesa del que es té versus el valor esperat del que es podria tenir. Tot això multiplicat per la probabilitat (política) d’assolir-ho, és clar. La dificultat per a un economista d’assignar probabilitats a contingències polítiques ho complica tot. Certament, la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, neutralitzada de la dificultat política d’assolir-la (allò que els politòlegs diuen aconseguir la independència “tocant un botó”!), està més que garantida. Per un tipus d’economia com la nostra oberta a l’exterior, bon capital humà, know how empresarial constatable, etc. (no m’allargaré), la viabilitat econòmica planteja pocs dubtes. Les incerteses provenen de la seva viabilitat política. I aquí el tour de force entre uns i altres genera incògnites que, de manera “bayesiana”, obliguen a re-avaluar sovint les posicions: independència per vies democràtiques quan una part de la societat ja sabem hi està en contra, i qui mana, usant i abusant dels poders d’estat, no ens deixa comptar; valors democràtics no correspostos en diferents cultures (intransigències, explotació de minories nacionals a dins d’estats multinacionals), i essent diferentment considerats entre estats de conveniència occidentals.

 

La viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, neutralitzada de la dificultat política d’assolir-la, està més que garantida

Els pros i contres esdevenen així part d’un imaginari que comporta distintes taxes de descompte; és a dir, valoracions de sacrificis avui per fer possible benestar futur. Sacrificis ara més certs que beneficis futurs, possibles però més o menys probables segons els moviments de les posicions comentades. Aquestes taxes de com descomptem l’esdevenir divergeixen entre joves i grans (els seus períodes de còmput de guanys i pèrdues són distints), entre classes ja benestants i les que estan en precari (qui no té res a perdre sol arriscar més). I uns beneficis i costos que no són coetanis ni a l’espai ni en el temps.

Observo en tot cas en el procés d’incerteses que vivim tres fenòmens que marquen el nostre dia a dia. En primer lloc, quan a una banda més seny i reflexió es posa en l’avaluació, més s’acostumen a ponderar les pèrdues, i més tremolen les cames: l’aversió al risc fa per la resta. A l’altra banda, amb més múscul que cap, i des del poder i força de què disposen, els basta un a por ellos per tirar endavant. En segon lloc, tots aquells benpensants que creuen que un acord és millor (un win to win que es diu ara) però inverteixen el seu temps en assenyalar les debilitats d’una sola banda fan, de fet, menys possible l’acord, perquè a la vegada que debiliten una part en reforcen l’altra. Per què si no l’altra part ha de cedir res si tu has mostrat les teves flaqueses per lluitar-les? En tercer lloc, els qui busquen profecies autoconfirmades, desfermant bèsties judicials, fugides empresarials –ni que després diguin que són nominals– i una volta provocada l’estampida ja no la poden parar i deixen el territori erm obliden que són culpables, no només del fet que el petit pateixi, sinó que el gran també.

Totes les reflexions anteriors són un aprenentatge per a un economista de la Political Economy, per a un acadèmic de la teoria de l’elecció social, per a un ciutadà que, un cop a la vida, posa els llums llargs per albirar el benestar de la seva gent.