Malauradament, de situacions de repressió, d’injustícies i de patiment se’n produeixen a totes les latituds. I afortunadament, tant en dictadura com en democràcia, afectades, familiars i amics s’han organitzat arreu per exigir justícia, veritat, memòria i reparació. Els familiars de víctimes del franquisme encara batallen per obrir les fosses, les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo o el Comitè de Familiars al Líban persisteixen, des de les places, en la lluita per trobar tots els desapareguts i les comunitats indígenes de Guatemala aixequen  veus contra l’oblit.

Són històries doloroses, però també plenes de valentia. Són víctimes, però també, i sobretot, supervivents. Un dels trets comuns que les defineix és la col·lectivitat i la xarxa, on poder bressolar-se quan tot trontolla. Precisament, és la necessitat d’aquesta matèria primera –sense ella no es podria alimentar la lluita contra la injustícia–, el que va conduir la Xarxa antirepressió de familiars de detingues a organitzar la primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades, el passat 18 de març, al Saló del Tinell de Barcelona.

El relat compartit

Diu la llegenda que, durant la Inquisició, al Saló del Tinell les parets no resistien la mentida. Si es mentia, les pedres del sostre es bellugaven i, si tan grossa era la falsedat, perillaven de caure damunt del mentider com a càstig o acusació. Durant la trobada internacional, en què precisament el que es denunciava era la violència institucional, les parets no van ni tremolar, sinó que van fer ressonar el relat de mares, fills i germanes de persones encausades, detingudes i fins i tot assassinades.

Sobretot, s’hi van escoltar veus de dones: la mare de Carlo Giuliani, assassinat per un carabiniere durant la Cimera del G-8 a Gènova; d’un dels encausats arran d’una simple baralla en un bar d’Altasua, en què es van veure implicats dos guàrdies civils, convertida en terrorisme; de Rodrigo Lanza, condemnat pel cas 4F; i la mare d’Alfon, detingut i condemnat arran de la vaga general del 14 de novembre del 2012. La majoria dels casos emmarcats en un context europeu i teòricament democràtic. Però també el testimoni de la germana de Salvador Puig Antich, la filla de Manuel Carrasco i Formiguera i Ernesto Mozé, fill d’un segrestat en democràcia i assassinat en dictadura a l’Argentina, i membre d’HIJOS.

La mare del jove vallecà, Elena Ortega, del col·lectiu Madres contra la Represión, assegura que per fer-ho tot més suportable “he après que el millor que podem fer és compartir el dolor. La gran experiència de la solidaritat em fa molt feliç”.

Els procediments judicials, la privació de llibertat, les agressions i la impunitat, aclarien les organitzadores, “és una llosa molt pesada per dur soles. Per això ho volem compartir”. És evident que la necessitat de verbalitzar l’experiència viscuda, de socialitzar el dolor, és inherent a qualsevol latitud i època. Amb jornades, atenció psicosocial o comissions de la veritat, sigui com sigui, qualsevol reparació i procés d’emancipació d’una víctima transita per poder parlar-ne. De fet, al llarg de la història, milers de testimonis han quedat recollits en publicacions, gravacions, o en la memòria més íntima.

 

 

L’objectiu és reclamar a les administracions que es comprometin a establir mecanismes per evitar la impunitat

Ara mateix, per exemple, la Comissió per la Valoració dels Sofriments Injustos al País Basc recull els testimonis de les víctimes de la violència institucional, amb un doble objectiu: aconseguir una reparació per part de les institucions, però també fer visible i reconèixer els capítols més silenciats. Així mateix, quan Haidi Giuliani diu amb cruesa que “esperen que envellim i morim, així no es parlarà de Carlo Giuliani”, apel·la a la importància de parlar i recordar a contracorrent del relat oficial.

En el fil de la memòria i d’ordir xarxa també hi ha un nus entre el passat i el present, entre les històries de tantes persones que encara busquen els cossos dels familiars assassinats pel franquisme o la nul·litat de judicis sumaríssims i les mares que testimonien episodis de maltractament, detencions i judicis contra els seus fills i filles. Sintetitzant l’encreuament generacional, l’advocat August Gil Matamala concloïa que “la repressió política en la present etapa de democràcia autoritària té les seves arrels en el franquisme”. Una connexió extrapolable a altres coordenades com Itàlia, on, durant la cimera del G-8 del 2001, els carabinieri que van assaltar l’escola Diaz de Gènova, on s’allotjaven molts activistes, corejaven La Giovinezza, l’himne dels feixistes de Mussolini. És amb aquesta crua banda sonora de fons que havien assassinat Carlo Giuliani.

Per la prevenció i contra la impunitat

La mare de Giuliani denuncia que no s’ha fet justícia. El cas de Carlo va ser arxivat pels tribunals italians, que esgrimiren “legítima defensa” del policia. La mare de Rodrigo Lanza lamenta que, malgrat les irregularitats del cas, “el meu fill ha de viure amb antecedents policials i ha de pagar una indemnització”. La manca de responsabilitat davant d’una injustícia o d’un dolor causat imposa una versió dels fets i alhora manté les relacions de poder existents. Per aquesta raó, un dels objectius que van motivar la Jornada Internacional és reclamar a les administracions que es comprometin a establir mecanismes per evitar la impunitat i alhora –i igual d’important– que tallin de soca-rel la sensació d’impunitat.

La presó preventiva que acaba en absolució, les instruccions judicials sostingudes únicament en la versió policial, les denúncies per maltractaments arxivades i la criminalització i el desequilibri mediàtic són realitats que hi juguen a la contra. Una de les propostes compartida és la necessitat que es compleixin certs protocols com el d’Istanbul, unes directrius internacionals per a l’avaluació mèdica i jurídica d’aquelles persones que denuncien haver sofert tortura i maltractaments, amb l’objectiu de facilitar la investigació dels casos perquè siguin jutjats. Alhora, reclamen que s’aprovin normes clares i vinculants sobre l’ús de la força per part dels cossos policials per evitar la desproporcionalitat i l’arbitrarietat.
En aquest sentit, el 2015, la Coordinadora per a la Prevenció i la Denúncia de la Tortura va comptabilitzar –només casos que li arriben i poden certificar– 38 situacions de maltractament i tortura que van afectar 45 persones als Països Catalans, moltes en el marc de la protesta. Informe rere informe, la Coordinadora no s’ha cansat d’insistir en la necessitat d’aplicar mesures preventives i un protocol per a la investigació efectiva de les denúncies.

Unes denúncies que cal col·locar en un context de globalització econòmica, que ha anat lligada a una globalització del concepte de seguretat reduït a l’estabilitat d’un ordre econòmic per sobre de llibertats civils, socials i polítiques. Mentre s’imposen polítiques d’austeritat es reforça policia, jutges i presons. Contra aquesta deriva securitària, la Jornada va ser una defensa al dret a la dissidència, la protesta i la llibertat d’expressió. I, alhora, un mirall perquè totes i tots prenguem consciència del patiment que s’oculta darrere la degradació del concepte “seguretat”: milers de quilòmetres fins les presons, angoixa, por, estigmes… però, alhora, una immensa capacitat de resistència. ♦